Amb el títol «Català, la teva eina de feina», la Direcció General de Política Lingüística del Govern de les Illes Balears, dirigida per na Margalida Tous, ha editat devers 30.000 fullets informatius que divulguen alguns dels aspectes del Decret 100/1990 en el marc, segons la premsa, d'una campanya que ha de recordar als funcionaris que el català és la llengua pròpia de l'Administració.
Per a qui no ho sàpiga encara, li diré que aquest Decret regula l'ús de la llengua pròpia de l'Administració indígena i, entre d'altres coses, obliga els càrrecs públics a expressar-se en català «sempre que ho facin en funció del propi càrrec»; estableix en quina llengua els funcionaris han d'atendre preferentment la ciutadania o quin ha de ser l'idioma de la retolació, dels impresos i dels programes informàtics.
I tot això no cal dir que estaria molt bé si la senyora Tous fos coherent i empràs el seu poder de persuasió, primer de tot, amb la portaveu del seu Govern, Margarita Nájera; amb la consellera d'Interior del seu Govern, Mª Àngeles Leciñena; i amb una mala fi de càrrecs públics, també del seu Govern, que es mostren estugosos fora mida amb la llengua del país. Perquè vejam, senyora Tous: ¿amb quina autoritat demanareu al funcionariat de la CAIB que acati el Decret 100/1990, quan és ben evident que, en el tema que ens ocupa, el Govern del qual formau part és un can Bum que en comptes de donar llum dóna fum? I, ja que hi som, em voleu dir què punyetes ha fet fins ara la vostra Direcció General, i aquest pacte de centreesquerra en el seu conjunt (és de justícia repartir les responsabilitats), per defensar la llengua i fomentar-ne l'ús, per guarir-li els cops blaus i les ferides i col·locar-li els ossos que l'anterior Govern d'en Jaime Matas li deixà fora de lloc?
Sé ben cert que si aquesta passivitat institucional hagués estat obra i gràcia del PP, amb tota la raó del món ara hi hauria xiulades, nervis, histèria col·lectiva, colzades d'un vent i de l'altre, peticions de dimissió, manifestacions i concentracions a balquena per carrers, places i avengudes. Ara bé, com que d'entre aquells qui comanden actualment, n'hi ha que són «dels nostres», tothom calla com un mort.
Antoni Martiàñez. Campos.
