Quadern de viatge

Dilluns, 14.- Fa estona, de la Revolució francesa ençà, es privà de culte religiós la petita església de devoció mariana, que ara ret adoració a les delícies que acontenten el paladar d'autòctons i visitants. L'espai, altre temps sant, ha encabit, en un mercat de gastronomia local, la procacitat de profanes imatges de xarcuteria fina: xoriços i botifarres: enfilalls d'enormes grans orgànics de rosari. No més de deu o dotze parades de venda d'especialitats culinàries de la zona, moltes d'elles elaborades amb productes típics del país, com ara ànneres, oques i tòfones negres. Perquè paradoxalment allí, de la regió, en diuen país. A les immenses, modernes portes de ferro que tanquen l'esglesiola de Sarlat, bellíssima població del Périgord Noir on va néixer Étienne de la Boétie, la casa pairal del qual conserva una esplèndida façana d'estil renaixentista italià, als batents, doncs, que semblen oxidats perquè són d'un ferro que de natural pren als dies la textura del rovell, s'hi ha imprès, a la part de l'interior i amb lletres negres d'una grandària proporcional a l'alçada de les fulles metàl·liques, una inscripció del filòsof francès Jean Baudrillard que diu: «L'arquitectura és una mescla de nostàlgia i d'anticipació extrema». Cert que d'una frase, d'una sentència fora del seu context original és difícil copsar-ne el significat correcte, tant i més quan l'expressió prové d'un intel·lectual que, per il·luminar el nucli del pensament, primer n'ha d'obscurir el contorn. Ignor, en el cas que ens ocupa, si el pensador Baudrillard, lúcid en tantes orientacions del coneixement, fa referència a l'arquitectura d'ús i dimensions humanes, conforme a les seves necessitats, o, contràriament, es refereix a les construccions que les ignoren. Sembla al·ludir, això no obstant, a una arquitectura que ateny més el vessant visual i estètica de la disciplina que la seva part útil i habitable. O així, si més no, ho insinua la locució «anticipació extrema», que fa pensar en les exigències d'un futur desproveït de passat, excepte que pogués tractar-se d'un exercici purament retòric, que només serviria per deambular, i fer conjectures, a l'entorn d'un raig lumínic privat de claror. Sigui com vulgui, la definició és poèticament bella i fúlgida, reeixida com un vers d'excepcional precisió. Llegida en el recolliment que propicien les veus, no gens estridents, dels placers encarint els seus productes artesans i la fragància dels patés, les espècies i el foie gras trufat, la proposició resulta una acurada publicitat dels protagonistes que han desplaçat, en el món de l'art, els creadors de matèries més subtils, però igualment subjectes a l'especulació, usat el terme en totes les seves accepcions. Pel que fa a la nostàlgia, un sentiment digne d'avorrició, convindrem que algunes arquitectures d'impossible equilibri són esplèndids monuments funeraris a la vanitat i a l'ostentació, que s'avancen a la pèrdua, potser per deixar memòria tant de l'estirp dels promotors, l'únic mèrit dels quals ha estat enriquir-se, com del llinatge dels tècnics, que sens dubte figurarà en els texts que ensenyen a fer fonaments de la supèrbia.