Dilluns, 14.- Fa estona, de la Revolució francesa ençà, es privà de culte religiós la petita església de devoció mariana, que ara ret adoració a les delícies que acontenten el paladar d'autòctons i visitants. L'espai, altre temps sant, ha encabit, en un mercat de gastronomia local, la procacitat de profanes imatges de xarcuteria fina: xoriços i botifarres: enfilalls d'enormes grans orgànics de rosari. No més de deu o dotze parades de venda d'especialitats culinàries de la zona, moltes d'elles elaborades amb productes típics del país, com ara ànneres, oques i tòfones negres. Perquè paradoxalment allí, de la regió, en diuen país. A les immenses, modernes portes de ferro que tanquen l'esglesiola de Sarlat, bellíssima població del Périgord Noir on va néixer Étienne de la Boétie, la casa pairal del qual conserva una esplèndida façana d'estil renaixentista italià, als batents, doncs, que semblen oxidats perquè són d'un ferro que de natural pren als dies la textura del rovell, s'hi ha imprès, a la part de l'interior i amb lletres negres d'una grandària proporcional a l'alçada de les fulles metàl·liques, una inscripció del filòsof francès Jean Baudrillard que diu: «L'arquitectura és una mescla de nostàlgia i d'anticipació extrema». Cert que d'una frase, d'una sentència fora del seu context original és difícil copsar-ne el significat correcte, tant i més quan l'expressió prové d'un intel·lectual que, per il·luminar el nucli del pensament, primer n'ha d'obscurir el contorn. Ignor, en el cas que ens ocupa, si el pensador Baudrillard, lúcid en tantes orientacions del coneixement, fa referència a l'arquitectura d'ús i dimensions humanes, conforme a les seves necessitats, o, contràriament, es refereix a les construccions que les ignoren. Sembla al·ludir, això no obstant, a una arquitectura que ateny més el vessant visual i estètica de la disciplina que la seva part útil i habitable. O així, si més no, ho insinua la locució «anticipació extrema», que fa pensar en les exigències d'un futur desproveït de passat, excepte que pogués tractar-se d'un exercici purament retòric, que només serviria per deambular, i fer conjectures, a l'entorn d'un raig lumínic privat de claror. Sigui com vulgui, la definició és poèticament bella i fúlgida, reeixida com un vers d'excepcional precisió. Llegida en el recolliment que propicien les veus, no gens estridents, dels placers encarint els seus productes artesans i la fragància dels patés, les espècies i el foie gras trufat, la proposició resulta una acurada publicitat dels protagonistes que han desplaçat, en el món de l'art, els creadors de matèries més subtils, però igualment subjectes a l'especulació, usat el terme en totes les seves accepcions. Pel que fa a la nostàlgia, un sentiment digne d'avorrició, convindrem que algunes arquitectures d'impossible equilibri són esplèndids monuments funeraris a la vanitat i a l'ostentació, que s'avancen a la pèrdua, potser per deixar memòria tant de l'estirp dels promotors, l'únic mèrit dels quals ha estat enriquir-se, com del llinatge dels tècnics, que sens dubte figurarà en els texts que ensenyen a fer fonaments de la supèrbia.
Dissabte, 19.- El surrealisme té les seves arrels en l'absurd, o sigui, en tot allò contrari a la raó o al sentit comú. En el somni, per exemple, com a revers de la realitat, o en la follia, que és la cara obscura de la racionalitat. De precursors d'aquest moviment, provocatiu i desafiador, que esclatà a principis del segle passat, se'n troben tant a la pintura, com a la literatura, però, sobretot, malgrat no se'n tengui certitud, a les vides quotidianes de molts personatges anònims, del comportament extravagant, desraonat dels quals mai no se'n deixà constància escrita, car pesa sobre els actes dels boigs el silenci de l'oblit. D'entre els pintors caldrà citar Hieronymus Bosch, el Bosch, l'obra del qual conté la llavor estètica del que s'hauria d'esdevenir. D'entre els escriptors, sens dubte, Isidore Ducasse, més conegut com el Compte de Lautréamont, i per la seva obra, Els cants de Maldoror. El mateix André Breton definí el surrealisme amb paraules, precisament, d'aquest autor maleït, quan parlava de «la bellesa de l'encontre casual en una taula de dissecció d'una màquina de cosir i un paraigua». Tanmateix, la vida és una font inesgotable de situacions properes a l'absurd, d'un «surrealisme destenyit o de baixa intensitat», en qualsevol cas involuntari, evidència que el corrent no passà debades, àdhuc entre els seus detractors. Més enllà de la vàlua professional de les persones, la qual cosa per ignorància no es qüestiona, qui pot negar la intervenció d'un atzar insensat, un punt surrealista, en el nomenament d'alguns ministres de l'actual i d'altres gabinets del govern. El cas més divertit, i proper, d'aquesta ingerència desassenyada de la casualitat sobre la realitat és la designació d'una jove senyora del sud peninsular. De ser directora de l'Agencia Andaluza para el Desarrollo del Flamenco, càrrec que mereixeria una anàlisi acurada, passa a ser Ministra de Igualdad, trajectòria que no deixa de tenir una il·lògica precisió premonitòria.
