L'Imperialisme xinès

D'altra banda, sovint s'ha argumentat que la construcció de la famosa Gran Murada Xinesa demostraria el caràcter pacífic dels xinesos, ja que la seva projecció i defensa tendrien un caràcter clarament defensiu. Els xinesos serien un poble mancat de bel·ligerància, cobdícia o desitjos imperialistes i que només lluita en cas d'esser atacat. Aquesta immensa fortificació protegiria els pacífics agricultors han dels nòmades de les estepes del nord, sempre bel·licosos i cobejosos de les riqueses dels seus veïns del sud. Però, en realitat, el conjunt de línies de defensa que coneixem com a Gran Murada s'endinsa molt cap al nord, vers les estepes mongoles i els deserts del nord-est de l'actual Xina. Així, en realitat, no era una obra únicament defensiva sinó que també tenia un caràcter ofensiu ja que s'annexionava una àmplia regió estepària i el seu traçat pretenia controlar els pobles mongols, turcs i d'altres ètnies, que tenien una manera de viure molt diferent a la dels xinesos.

De fet, els imperis xinesos sempre intentaren créixer més enllà de les terres poblades pels han. En realitat, el que podríem anomenar civilització xinesa va sorgir únicament en el nord-est de l'actual República Popular, cap al 2000 aC. La primera dinastia, els Shang (1700-1025 aC), a més de desenvolupar l'escriptura ideogràfica xinesa, atacà sovint els pobles nòmades del nord i, amb més èxit, els sedentaris del sud. Així, la història dels territoris al sud del Iangtsé (o Yangzi Jiang), entre el primer mil·leni abans de Crist i l'any 1000, és la història de la colonització per part dels han i de l'arraconament dels pobles oborígens (yue i tai, entre d'altres). En temps de l'imperi Han (206 aC-220 dC) els xinesos s'estengueren molt cap a l'oest vers el Turquestan oriental i també atacaren diversos pobles al nord-est i al sud de les seves fronteres. L'imperi Tang (618-907) va derrotar els turcs d'Àsia central, va intentar conquerir Corea i 88 pobles asiàtics varen haver de reconèixer la sobirania xinesa. Ja en el segles XV i XVI, la dinastia Ming va ocupar bona part de Manxúria, Mongòlia, Corea, Annam (actual Vietnam del Nord) i Birmània. Posteriorment, un poble bàrbar, els manxús ocuparen Pequín, es varen sinitzar ràpidament i dugueren la Xina a la seva màxima expansió territorial. La dinastia Manxú va ocupar Mongòlia (1696) i el Sinkiang (1757) i va establir un protectorat sobre un país que, avui, simbolitza ell sol tot l'imperialisme, l'autoritarisme i la xenofòbia xineses: el Tibet.