A diferència d'altres grans estats, com França, Gran Bretanya, Rússia/URSS, els Estats Units, Alemanya, el Japó, que tot d'una associam, en major o menor mesura, a l'imperialisme o el colonialisme, la Xina passa molt més desapercebuda. Fins i tot, amb episodis com les guerra de l'opi (1840-42), les intervencions occidentals (1856-1858, 1870, 1900-1901) i les agressions japoneses que culminaren amb la gran guerra del 1937-1945, semblaria que la Xina fos una víctima dels imperialismes. La realitat però, és molt més complexa, ja que els diferents imperis xinesos, i l'actual República Popular, ben aviat dominaren pobles força diferents al xinès han (l'ètnia majoritària actualment). A més, es destacaren per una política de fronteres quasi sempre bel·ligerant, una extraordinària xenofòbia i un complex de superioritat cultural que vorejava el deliri. Des de l'antiguitat, els governants xinesos varen anar teoritzant que tots els pobles estrangers eren uns bàrbars que no tenien res, o molt poc, que oferir a l'enlluernadora civilització xinesa. Qualsevol país, si volia tractat amb la Cort imperial, ubicada modernament a Pequín o a Nanquín havia de reconèixer una posició de respectuosa subordinació. Els estrangers només podien entrar dins la immensa Xina, en teoria, com a vassalls, però mai en un pla d'igualtat política. A la Xina manxú del segle XVIII (imperi Qing), no hi havia un ministeri d'Afers Exteriors però sí un departament de Recepció de Tributs que regulava detalladament la freqüència, l'angle d'inclinació i el número de prostracions que havien de fer els enviats estrangers. El 1793, una ambaixada britànica va intentar establir relacions comercials amb Xina però, a més d'haver de seguir una etiqueta força humiliant, l'emperador Qianlong va resoldre que «mai ens han interessat els artefactes enginyosos i no necessitam cap dels articles que fabrica el vostre país».
D'altra banda, sovint s'ha argumentat que la construcció de la famosa Gran Murada Xinesa demostraria el caràcter pacífic dels xinesos, ja que la seva projecció i defensa tendrien un caràcter clarament defensiu. Els xinesos serien un poble mancat de bel·ligerància, cobdícia o desitjos imperialistes i que només lluita en cas d'esser atacat. Aquesta immensa fortificació protegiria els pacífics agricultors han dels nòmades de les estepes del nord, sempre bel·licosos i cobejosos de les riqueses dels seus veïns del sud. Però, en realitat, el conjunt de línies de defensa que coneixem com a Gran Murada s'endinsa molt cap al nord, vers les estepes mongoles i els deserts del nord-est de l'actual Xina. Així, en realitat, no era una obra únicament defensiva sinó que també tenia un caràcter ofensiu ja que s'annexionava una àmplia regió estepària i el seu traçat pretenia controlar els pobles mongols, turcs i d'altres ètnies, que tenien una manera de viure molt diferent a la dels xinesos.
De fet, els imperis xinesos sempre intentaren créixer més enllà de les terres poblades pels han. En realitat, el que podríem anomenar civilització xinesa va sorgir únicament en el nord-est de l'actual República Popular, cap al 2000 aC. La primera dinastia, els Shang (1700-1025 aC), a més de desenvolupar l'escriptura ideogràfica xinesa, atacà sovint els pobles nòmades del nord i, amb més èxit, els sedentaris del sud. Així, la història dels territoris al sud del Iangtsé (o Yangzi Jiang), entre el primer mil·leni abans de Crist i l'any 1000, és la història de la colonització per part dels han i de l'arraconament dels pobles oborígens (yue i tai, entre d'altres). En temps de l'imperi Han (206 aC-220 dC) els xinesos s'estengueren molt cap a l'oest vers el Turquestan oriental i també atacaren diversos pobles al nord-est i al sud de les seves fronteres. L'imperi Tang (618-907) va derrotar els turcs d'Àsia central, va intentar conquerir Corea i 88 pobles asiàtics varen haver de reconèixer la sobirania xinesa. Ja en el segles XV i XVI, la dinastia Ming va ocupar bona part de Manxúria, Mongòlia, Corea, Annam (actual Vietnam del Nord) i Birmània. Posteriorment, un poble bàrbar, els manxús ocuparen Pequín, es varen sinitzar ràpidament i dugueren la Xina a la seva màxima expansió territorial. La dinastia Manxú va ocupar Mongòlia (1696) i el Sinkiang (1757) i va establir un protectorat sobre un país que, avui, simbolitza ell sol tot l'imperialisme, l'autoritarisme i la xenofòbia xineses: el Tibet.
