El ritme

Des de fa algunes setmanes que els diumenges tenen un hàlit diferent. El canvi coincideix amb la col·locació, en el menjador de casa, de dos «portmanys» que han avivat els esperits, sobretot en entaular-nos. Ahir cap al migdia, per dir-vos del ritual més tendre, la cosa va començar amb un sofregidet de conill amb carxofes, all, tomàquet, nyores picades i un pessic de pebrella al qual afegírem un parell d'ambostes d'arròs. Mentre la cassola reposava els minutets previs a l'emplatat, obrírem una ampolla de Mas Collet, excel·lent vi negre de Capçanes, denominació Montsant. D'ençà que els dibuixos del grandíssim Antoni Marí presideixen l'estança oberta m'he mudat al cap de taula que em permet de contemplar de front les dues escenes de pageses a la ciutat de Vila. En una, quatre gestos del cantó de la canya de «Portmany» han aigualit la tinta xinesa amb tal traça que les murades dels castell d'Eivissa i els balcons de les cases emblanquinades insinuen les coordenades imprescindibles per arrancar l'encalç de les dues dones vestides de llarg, que semblen frisar cridades per la fira del Mercat del Rastrillo, absent. Al cap d'una estona de mirada fixada en sengles estampes d'inici dels seixantes, els agrétols d'algunes gavines afamegades percuteixen punyents sobre el moviment vital dels traços... No, no és una al·lucinació, que els pardalots s'han posat, com cada dia, en els terrats de les cases que donen a la plaça de Joanic del barri de Gràcia, a quinze passos escassos d'on som. Aleshores, ja totalment absort, la salabror t'inunda el nas i les converses t'omplen l'oïda. Des de fa algunes setmanes, l'arròs sagrat dels diumenges té un ritme diferent, talment el ritme que imposen els impulsos de la mà del dibuixant amb aquella escriptura única, lliure... Ell hi posa el manuscrit; naltros el llegim, l'escoltam, l'admiram, mos emocionam fins a perdre l'al·leluia i per un instant, amb un tros de flaó a la boca, creim tocar la perfecció.