Konilòsia, Konilòsia

La primera és que s'haurà marcat una clara diferència entre l'odi que l'ha amarada o rabejada a Konilòsia -que no rau exactament <>, com un pèl hipòcritament pretenia el lavinià eminent que, l'any 1935, així va batejar-la- i com ha transcorregut a aquest nostre regne de Cavorques, enmig de les ones del Mediterrani. Ens agradi o no ens agradi, resulta que aquestes illes no semblen esser part de Konilòsia. I, almanco per una vegada, no en desavantatge per a Cavorques: la manera com han realitzat la campanya els polítics d'aquí ha estat prou més civilitzada que la manera com l'han portada els polítics de Konilòsia, els quals, a estones, han semblat més aviat actuar com els protagonistes d'una carnavalada canalla a bastament.

De fet, a Konilòsia, aquesta campanya va iniciar-se a principis de la mateixa legislatura, fa quatre anys, aprofitant la carnisseria de l'11 M per a atacar, a mata-degolla, no als seus autors sinó al PP, com si aquest n'hagués estat l'autèntic responsable, en una operació de vilipendi i condemna de l'oponent que té pocs precedents en democràcia (en estats de barbàrie o salvatgisme, tots el que vulgueu). De fet també, la campanya de l'odi -o les campanyes de l'odi, perquè el joc ha estat a vàries bandes- ha estat tan intensa i descambuixada que algun lletraferit oiat -que significa alguna cosa més que marejat, com indica el DIEC darrer-, lector del lavinià eminent esmentat, creador del mite de Sinera, podria perfectament rebatejar Konilòsia com Odilàndia.

Sí, em sembla que hem tingut molt més fair play aquí, a Cavorques, que allà, a Konilòsia o Odilàndia. I el terrible és que sense un mínim de fair play no hi pot haver vertadera democràcia. Per això la democràcia i el mateix estat de dret han esdevingut més aviat una entelèquia, una calça que es desfà o comença a desfer-se (i a veure qui atura tot solet la carrera!). Una segona legislatura com la que hem hagut de suportar podria tenir conseqüències gairebé irreparables. Això vol dir que s'hauria d'haver acabat la pretensió de tants polítics o politicastres que creuen que poden prendre el pèl a la ciutadania amb total impunitat. Els administrats, els súbdits velis nolis, ens fan basques tants de politiquers que es passen de llestos.

Per acabar, algunes preguntes del milió: ¿per quins set sous no hauria d'esser possible una Grossekoalition? ¿Tal vegada els problemes i els reptes que se'ns presenten de cara al present i no diguem de cara al futur són manco importants que els que tenen els alemanys? ¿És que volem partir de zero? ¿Hem de purificar a sang i foc els contendents polítics abans de poder construir res? ¿Cal aplicar cap mena de violència, tornar a la confrontació suïcida que es va patir durant la República i els resultats que va produir? Òbviament, s'hauria d'haver acabat tot recurs -directe o indirecte- a la violència, a qualsevol forma de violència. El fi no justifica mai els mitjans, cal insistir-hi. Mentre els polítics -tots els polítics- no ho acceptin realment, això, la vida pública de Konilòsia continuarà essent una olla de caragols.