Contra la terra eixorca del març

10/03/08 0:00

L'altre dia "el dia de reflexió electoral" em vaig despertar com feia temps que no em succeïa. Vaig revenir d'una mena de son narcòtic, no pas entresuat i esfereït per idees polítiques mediocres que, maldestres, han trontollat aquests dies d'ací i d'allà per la palestra menorquina. No. Més aviat, vaig tenir un despertar vivíssim, confortador. Em vaig veure atiat per la cadència dels molts "els plausibles" ressons que em romanien al cap per la conferència que, la nit anterior, havia dictat la professora Josefina Salord a la tribuna de l'Ateneu de Maó. L'atzar d'anteriors convocatòries a les urnes no m'havia proporcionat mai una diada per a la meditació cívica tan magnífica, interessant, perdurable, sàvia, transcendent "i tot l'evitern enfilall de mots laudatoris que us vénguin a la punta de la llengua. Us ho puc ben assegurar, a cor obert: després de veure'm enfangat en quinze dies de diarrees dialèctiques, sense soca ni roca, vulgars, ridícules, decebedores i eixorques "essencialment falses", m'ha vingut una revolada de reconciliació amb l'estomacat gènere clàssic per antonomàsia: el discurs. Ho haig d'agrair a la fortuna d'haver-me fet present, contra vents i fred estèril, en l'acte cultural que va conduir amb regnes sobergues la senyora Salord. Hi vaig escoltar un discurs ric i ple, important; un discurs que apel·lava la intel·ligència, fruit de l'esforç honest d'una investigadora; un discurs, al capdavall, congriat per a aliment del cervell i no pas carnassa per a les faunes; un discurs, en definitiva, per esdevenir constructiu d'alguna cosa i no bàrbarament trencador de la columna vertebral que ens llegaren els filòsofs de Grècia i Roma quan s'adonaren que l'avenir ètic de l'espècie humana sols podia rutllar en el compromís de vèncer l'animalitat primigènia de l'home salvatge: l'home que ara arrapa amb les ungles, ara mata i clava els ullals, ara insulta amb farfalleigs dalt les tribunes electorals. Contra la terra eixorca del discurs banal, ha tornat al clima social de Menorca la paraula docta, el mot prudent, reflexiu, prenyat de valors, dels intel·lectuals honests i nostrats. Haurem de postil·lar Thomas S. Eliot i etzibar que és el març i no pas l'abril «el més cruel dels mesos», l'època que «engendra lilàs que broten de la terra morta, mescla records i anhels, somou les rels enterques amb ses pluges vernals».

Heus aquí, però, que les esperances, com l'Au Fènix, reneixen quan ens sentim capficats a ranvespre, just dins un aparent cul-de-sac, al límit del que se'ns fa tolerable. És llavors que el sol trenca les ombres i les penombres i, amb un prodigi diví, la llum resplendeix de nou. Enyorava febrilment poder escoltar un discurs amb pes específic, i, és clar, el món de la cultura me l'acaba de proporcionar, radicalment convençut que no ens és donat d'esperar-lo de la paraula esmussa del polític, en altre temps l'intèrpret per excel·lència de la vida "de les necessitats i de les vindicacions, els somnis i els compromisos.

La peça oratòria magistral de la professora Salord portava el títol «La cultura de la Il·lustració», i s'havia de referir a l'anàlisi del període il·lustrat de la cultura menorquina entre la segona dominació britànica (1763-1781) i la mort del gramàtic, traductor i escriptor Antoni Febrer i Cardona el 1841, l'últim exponent reeixit d'aquelles generacions cabdals. La lliçó, per mi, tenia un interès doble. Un d'assossegat a llarg termini, embrancat nítidament en qüestions d'història cultural menorquina. I un segon de ben peremptori, per com em feia venir la convicció que hauria de representar un exemple de discurs real i sòlid per construir país. Radicalment enforat d'una qualsevol intenció política a l'ús, resulta que la dissertació que hi féu la professora Salord "amb un rerefons històric i no pas de lluita de partits en hores electorals, quedi clar" haurà suposat un potent discurs de radiografia del país, de la Menorca cobejada, ara per estratagemes de domini naval estratègic, ara per l'assimilació espanyolista. La conferència ha posat negre sobre blanc l'estat maduríssim en què es troben avui les recerques. Ens ha mostrat el punt d'ebullició de l'obra cultural ingent, literària i de pensament que va caracteritzar la Menorca culta del període, feta des de l'assumpció plena de la catalanitat illenca. El fardell de dades, proves, estudis i anàlisis resulta tan aclaparador, que a dia d'avui s'hauria d'escriure la versió definitiva d'una etapa d'esplendor cultural apoteòsica. Però, vet aquí, que el regrés del nostre petit roquisser a les mans borbòniques ho subvertí tot. «Ens hi haurem d'aturar "digué Salord a la cloenda" per copsar fins a quin punt la desigualtat històrica de forces va acabar decantant la balança a partir de la dècada dels vint i dels trenta (del XIX): el que estava en joc del sintagma cultura de la Il·lustració no era només el complement del nom (...), sinó el seu mateix nucli, cultura, perquè mai fins llavors Menorca havia comptat amb uns creadors que sabessin fer-ne la millor, la normal, de les síntesis entre cosmopolitisme i nacionalisme, o si voleu emprar termes de l'època, entre Europa i la pàtria menorquina». Haureu escoltat mai frases més rotundes contra la «terra eixorca de març» que ens empaita?

Miquel Àngel Limón Pons, periodista