Passi el que passi avui en la convocatòria electoral, és evident que el Govern que en surti elegit s'haurà d'enfrontar, un cop més, amb el problema d'ETA. El primer que s'ha de dir és l'extraordinari avanç dels darrers anys. Tot i els terribles fets de divendres passat amb l'assassinat de l'exregidor d'Arrasate Isaías Carrasco, el cert és que la situació no té punt de comparació amb el temps de la transició o dels anys posteriors. El nombre d'atemptats ha davallat moltíssim i l'organització armada basca es troba en una situació d'altíssima precarietat. Això significa que el camí emprès té molts d'encerts i va en la bona direcció.
En tot cas, ETA no ha de ser motiu d'enfrontament polític entre les grans formacions estatals. Quan això es produeix no s'aconsegueix res més que donar alè a aquest grup. El mateix es podria dir, com a hipòtesi de futur, d'aprofitar la inestabilitat que causa ETA per establir grans pactes de les dues grans formacions estatals per posar fre a l'avanç dels autogoverns en les diferents comunitats, sobretot les més avançades i conscients. El final d'ETA és una qüestió de respecte i d'equilibri entre tots els demòcrates, siguin quines siguin les seves conviccions i els seus objectius. Com més democràtica, respectuosa i oberta sigui la col·lectivitat de pobles i de persones que conformen l'Estat espanyol, inclosos, com és lògic, els nacionalistes bascs, més arraconades quedaran les pistoles, les bombes i l'odi.
ETA s'ha de veure com el que és: una estructura en extinció, però mai com un instrument a partir del qual es pot fer partidisme o desenvolupar estratègies que, en un altre context, no tendrien cabuda dins el joc democràtic.
