La política no interessa, però més de tretze milions de persones varen tenir la televisió en marxa durant el cara a cara entre José Luis Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy, un diàleg cronometrat amb efectes soporífers superiors als d'un documental sobre la reproducció dels bacteris a l'hora de la migdiada. No m'arriscaré a dir que tretze milions de persones el mirassin i, menys encara, que l'escoltassin: parlo per mi mateix, no vull menysprear la capacitat d'atenció de l'audiència. No interessa tant la política com la televisió, i interessa, sobretot, allò que la televisió ha parlat molt durant setmanes: un debat electoral entre Zapatero i Rajoy, la final de la Champions o la final d'un Operación Triunfo, tres esdeveniments que rivalitzen en amenitat i en capacitat per connectar amb els problemes reals de la gent.
Qui va guanyar? Aquí també decideix el jurat, i a l'endemà tothom es va llençar a la web a la recerca de les enquestes. Victòria de Zapatero per punts, deien, obviant que el vencedor incontestable era el bipartidisme, aquesta fórmula que redueix la democràcia a l'elecció entre dues opcions que pugnen per semblar-se de cada vegada més l'una a l'altra. Els vencedors són els que volen fer creure que les eleccions generals espanyoles són unes presidencials, i que només ens jugam si el president serà un registrador de la propietat amb barba o un jove diputat de Lleó ja instal·lat a la Moncloa. El que han de resoldre els votants, en realitat, és si tendrem un govern socialista amb majoria absoluta, un govern socialista escorat cap a la dreta per culpa del suport de Duran i Lleida, o un govern socialista escorat cap a l'esquerra gràcies als que no renunciam a ser d'esquerres. La possibilitat d'un govern de Mariano Rajoy sembla, afortunadament, un malson que no haurem de passar. De tot aquest ventall de possibilitats, el debat no en diu res: o Rajoy o Zapatero.
No falten voluntaristes que sostenen que, vist que cap dels dos púgils no va resultar convincent, els vertaders guanyadors varen ser els candidats de les altres opcions. Als altres, però, ja no els varen deixar botar al terreny de joc: el partit ja estava dissenyat per fer veure que en aquesta competició no hi ha més aspirants. Així, cap dels dos no pagarà la manca de vergonya a l'hora de presentar les xifres cuinades per dir el contrari del que haurien de dir: Rajoy intentant fer creure que va augmentar les beques (agafant només un període breu del seu mandat com a ministre d'Educació), o que va reduir la delinqüència (oblidant que els pitjors delictes varen augmentar quan va ser ministre d'Interior), o Zapatero venent que ha fet reduir les emissions de gasos hivernacle (que durant el conjunt del seu mandat han seguit la seva imparable tendència ascendent). Sense altres candidats en discòrdia, o sense un moderador amb capacitat de fer preguntes incisives, la cosa quedava reduïda a l'intercanvi de xifres trucades i acusacions, ja retòriques i buides de tan repetides, de mentir. Per sort, hi ha vida intel·ligent, fins i tot sense sortir de l'esfera de la política, més enllà del debat, més enllà dels dos aspirants que s'hi varen enfrontar, i més enllà de les opcions polítiques que representen. No hi ha vot més útil que el que cerca aquesta vida intel·ligent.
