Sempre ho he sentit a dir que allò que no mata engreixa. Fins a tal punt de convertir-ho en un axioma universal. En una veritat irrefutable, tal vegada escolàstica. Malgrat la saviesa que alguns atribueixen o atribuïm a la deixa popular, segurament, aquest modisme o frase feta no passaria pel sedàs de la comprovació empírica que exigeix i predica el dr. Bujosa. Jo també ho crec, que no tot allò que ingerim, si no ens mata, ens engreixa. Arreglats anirien els dietistes si fos això cert! Tots els haurien de tancar a la presó: o serien uns virtuals criminals o uns venerables atracadors. No obstant això és, la de l'enunciat, una afirmació fàcil. Com la majoria de les que sustenten les nostres creences i altres paràmetres de les nostres vides. La dualitat o el binarisme ens presideix. Déu o el dimoni. La condemna eterna o la salvació. L'àngel del bé o l'àngel del mal. Encara que, impostors com són, els teòlegs a vegades s'han inventat terceres vies o pseudoterceres vies per tenir entretengut el remuc al personal. Així, tenim el purgatori o altres pesonatges subsidiaris que acaben de confitar el decorat. Però vaja, encara que som en temps de quaresma, no era de teologia d'allò que us volia parlar. Segons m'han explicat companys meus, entesos en lògica, els sistemes binaris permeten una elecció fàcil, si més no plantegen menys dubtes als electors. Devia ser per això que en el concurs televisiu famós d'Un, dos, tres... sempre hi havia, a l'anomenada subhasta, tres elements en joc. Com que no era fàcil, la tessitura en què es trobaven els concursants creava una emoció entre ells i també entre el públic que seguia aquell programa. El mecanisme sempre era el mateix, introduir-hi una tercera variable.
Es veu que aquesta emoció és la que no vol que es tengui en la vida pública. Supòs que suposen que el populatxo és per naturalesa simplista i LOGSES, LOCES i altres LOCS o les televisions privades -no us enrecordau que, quan no en teníem, eren presentades com el talismà per tal d'elevar el bon gust i el nivell educatiu de la població en general- no contribueixen gaire a fer-los aixecar els morros d'en terra. Per això, davant aquestes eleccions generals allò que plantegen és com una relació binària, una cosa entre dos, entre en dsetapè i el rak-oi. Perquè saben que introduir-hi un element aliè, un tercer element en la tria, la cosa ja no és tan fàcil, despista molt més, i tant un com els altres -PP i PSOE- podrien perdre vots que, sense aquest tercer element, acabarien engreixant una de les dues files. Sembla que amaguen que allò que triam són diputats i senadors a les Corts Generals, que allò que no triam és qui serà el futur president del Govern. Què són les Corts Generals, les qui trien el president del Govern. Per tant, seria molt recomanable, per la vertadera salut democràtica, que a cada circumscripció electoral hi hagués moltes més possibilitats d'electors, que sorgissin coalicions electorals o partits d'àmbit no estatal que fossin els vertaders portaveus de les aspiracions d'aquests pobles. Les Balears ja han conegut el que passa a moltres províncies espanyoles, que un baró de Madrid hi encapçala la llista. Fou Iñigo Cavero, no sé si ho recorden, per UCD. Però encara que no sigui així, els diputats de les Illes Balears, els que s'han elegit fins ara, no s'han distingit per mirar pels interessos de les Illes Balears, sinó que primer de tot ha prevalgut l'interès del partit d'on formen part. I aquests que han exercit de diputats ho saben, que han pitjat més d'una vegada el botó per votar una cosa en contra de les Illes perquè allò que ha prevalgut ha estat la disciplina de partit. Tant si són d'un color com de l'altre. I no ho volen, que la cosa sigui de més de dos. Per això, les consignes quotidianes que només ens expliquen que triem entre A i B. Per això, un portaveu del PSOE s'exclamava que si no anàvem a votar era com qui votar Rajoy. No senyor, us errau aprenent de senyoria. No anar a votar pot ser tan democràtic com anar-hi. Si no feis votera, ni uns ni els altres, és lícit quedar a casa i que ningú no s'apropiï o encolomi el meu no vot. Sortosament, a les Illes Balears tenim una candidatura engrescadora, que ni mata ni engreixa, però que il·lusiona. Una alternativa, l'única perquè les Balears tenguin veu pròpia al Congrès: Unitat. Passa-ho i no deixis escapar l'oportunitat.
