Alguns, bastants, o en qualsevol cas més dels que serien necessaris, estan escarrufats perquè Monsenyor Rouco, la Conferència Episcopal Espanyola, i el seu portaveu, Camino, Camilo, Comino?, o una cosa així, hagin pres partit pel PP, per la sagrada unitat d'Espanya, per estigmatitzar els homosexuals (ja té mèrit que l'organització amb major nombre de pederastes condemnats o encausats del món s'hi fiqui, en aquests afers), el divorci, la possibilitat que les dones decideixin sobre el seu cos, o contra el desenvolupament de les ciències biològiques, contra la higiene sexual, o, implícitament, a favor de l'apallissament, els maltractaments i l'assassinat de les dones, contra la possibilitat d'estudiar una assignatura d'educació civil democràtica, o en contra del diàleg per la pau a Euskal Herria, o per reclamar el dret de cuixa a la democràcia i a l'estat, per posar un parell d'exemples del programa il·lustrat i misericordiós que l'Església espanyola ha proposat als votants. I què esperaven els porucs? Aquests escarrufats i escandalitzats s'han mirat el seu DNI o el seu passaport? On es pensen que viuen? Han perdut la memòria? Que no han tengut a la seva família cap avi, pare o rebesàvia, o parent més o menys llunyà que no li hagin esclatat el cap d'un tro, o l'hagin cremat a una plaça, o l'hagin ficat a la presó, o no li hagin subministrat pallisses, oli de ricí, humiliacions, tortures, sota pietoses pregàries i l'ombra d'un crucifix? Que no saben que el papa actual va elegir, segons ens explica, esser membre de les SS, abans de la «supèrbia», l'«egoisme» (dic jo que devia ser això) i de la «vanaglòria» del martiri, que tant aprecia i premia? Que han sentit mai els bisbes espanyols condemnar la corrupció, l'especulació, la depredació de les colònies, el caciquisme, la imposició a sang i foc de l'espanyol sobre la nostra llengua? De què estem parlant? Au, venga, homonets i donetes! Fora por!
L'entusiasme. El que volen és que practiquem el vot útil i que ens oblidem de la possibilitat d'unir el vot nacionalista per primera vegada a les illes. Ens volem fer por, la mateixa por que aniquila l'entusiasme. I el que necessitam per damunt de tot, per damunt fins i tot de la possible inadequació (no és el moment de fer una batalla per aquesta qüestió), de qualque candidat, és entusiasme. Sense entusiasme no farem res ni ara ni mai. Per damunt de comentaristes polítics que finalment s'han tret la màscara i animen un pacte d'estat dels dos partits espanyols per acabar amb els nacionalismes «ploramiques» (segons les seves paraules), insaciables, i és clar, «insolidaris». Encara que no ens agradi el com i, sobretot, el qui, tots els nacionalistes de dreta, centre i esquerra han de recuperar l'entusiasme, practicar el difícil joc de recuperar la innocència. Fer feina descomunalment, vot a vot, porta a porta, carrer a carrer, escèptic a escèptic, fins al darrer minut.
Hilari de Cara, escriptor
