Antoni Furió, els primers liberals mallorquins i Jaume I

Prou gent que viu a Mallorca només es recorda del mite de Jaume I d'una manera parcial. Alguns són aquells que només els agrada evocar una part de la tasca política d'aquest bon home, la que fa referència a la forma en què va unir, si es pot dir unir, els seus regnes. O sigui, usar el fet de la Confederació de la Corona com a referent i suport argumental a un cert independentisme. Però, Antoni Furió, en la seva conferència del proppassat dissabte, com de passada, en va apuntar un altre, de vessant, la lectura que feien els liberals de la història de la Corona d'Aragó, que era completament distinta. Els primers liberals mallorquins veien la reivindicació dels drets forals com una antigalla profusament negativa. Cent anys després de Felip V, opinaven que era d'una necessitat imperiosa la igualtat dels ciutadans. Quan comença a sorgir el debat sobre la Constitució de Cadis, a Mallorca, clarament es volen desfer d'allò pel qual avui alguns ara clamen. «¿Mereix el nom de Constitució aquest edifici recarregat i ruïnós, compost de parts tan heterogènies? Les Castelles, una constitució. Biscaia, una constitució. Aragó, una constitució. Catalunya, una altra constitució. Furs, privilegis, exempcions de tipus de viles, etc. ¿I això és una constitució? Això és un caos, un abisme, on continuadament regnen les tenebres que apagaren la llum en els segles del desordre de l'edat mitjana...», (Semanario Político de Mallorca, 1809:219 de 3 de març). Consideraven l'edifici polític caduc, se'n volien desfer. Després, Ferran VII el va mantenir. En canvi per l'altra, tal com va apuntar Furió, els liberals veien en els drets de la Corona d'Aragó indicis d'una major llibertat. En aquest cas, un altre exemple proper n'és la intervenció d'Isidoro de Antillon, aragonès, i també mallorquí -no oblidem que renuncià a la plaça de l'Audiència de Granada per continuar a la de Mallorca-, qui, ran de la representació que va enviar l'Ajuntament de Maó a Corts, com a conseqüència de la celebració de les festes de la Constitució, el 1812, va dir aquestes paraules en el Ple del Congrés: «La isla de Menorca debió en efecto recibir las leyes constitucionales con particular agrado, pues que a pesar de haber derribado Felipe V los fueros de Aragón, en Aragón mismo, ella, por un efecto de sus vicisitudes políticas, había sabido conservar hasta el día gran parte de nuestras antiguas libertades y el gobierno municipal que desde los siglos medios formaba su Constitución. La ciudad de Mahón, sobre todo, se hizo respetar de la Inquisición misma, de modo que la de Mallorca sólo precariamente extendía una sombra de jurisdicción hasta ella; y así sus casas no se vieron allanadas, ni saqueadas sus librerías, ni perseguidos los hombres de bien, ni entronizado el fanatismo en los términos crueles y contrarios al espíritu evangélico que afligió el resto de la Monarquía», (Diari de Sessions de les Corts, 1813:5574 de 29 de juny). Sense voler entrar en debat amb aquestes dues opinions, defensades pel mateix corrent polític, sobre les quals, de bon segur, més d'un considerarà contradictòries; sempre és interessant que algú documentat, com, en aquest cas, Furió, véngui a Mallorca i recordi, amb més serenor, una part de la realitat del nostre passat.