L'adagi diu que la pressa mai no sol ser bona consellera. I això
s'ha demostrat en multitud d'ocasions. La darrera, la política del
govern en matèria de protecció del medi ambient.
Les ferides que endossa la dreta al territori solen ser
irreversibles, o males de curar. Per tant, certament, hi ha
urgència a actuar. Es propala que es protegirà el territori, sense
concretar què ni on. Amb això, es creen unes expectatives; però,
sense haver tancat un acord concret amb tots els socis. Tots ells
es fan il·lusions, per separat. I, com que això no els basta,
desitgen veure reflectida, i reconeguda, la seva capacitat
d'influència en la presa de decisions del govern. Per això, les fan
arribar als mitjans de comunicació. Resultat, després, encara és
més difícil tancar un compromís. Tots, s'han emparaulat massa
públicament. Per tant, innecessàriament? s'ha introduït una altra
decepció en l'electorat. Un nou descrèdit, quan hauria d'haver
sigut un èxit.
La mesura és bona. El resultat, per al territori, també. Però,
opinarà el mateix la gent? Ara, uns trobaran que és massa poc. Que
es podia haver anat més lluny. D'altres, contràriament, que s'ha
anat massa enfora. Que amb uns socis tan intransigents, i moguts,
no van enlloc. ¿Tan difícil és arribar primer a un acord, com el de
divendres passat sobre el territori, i després donar-ne compte a la
població?
Sembla ser que sí. Per tant, se'ns anuncia una època de
resignació. Continua el guirigall i aquesta política romp amb la
tradició de l'antiga mesura, seny, cordura, de finals de la passada
centúria. Ara tot és batusser i, alhora, com a un Gran Hermano: es
tracta de mostrar totes les intimitats al públic.
Confirma aquesta hipòtesi la nova polèmica que ja s'ha entaulat:
la de construcció de pisos al rústic; malgrat encara no s'hagi
tancat la de la protecció. Com hauran pogut observar, no hi ha cap
necessitat que hi participi el PP. La taula ja està ben parada
sense ells. Ara bé, aquesta nova disputa és de més calat,
sobrepassa el govern d'Antich. Per una banda, hi ha els drets de
les persones, a poder comptar amb un habitatge digne; cosa que la
societat actual no els facilita gaire. Per l'altra, la cada vegada
major fragilitat del territori i medi ambient. La qüestió és: sigui
la dreta o l'esquerra, per progressar, sempre ha de ser a costa de
deteriorar el medi ambient, o sigui, la nostra casa comuna?
Però, bé, això són figues d'un altre paner, que tenen poc a
veure amb aquesta política rústega i afamegada de protagonisme
pueril, que comentàvem a l'inici. Ara bé, s'ha de dir que comptem
amb una guspira de confiança: el Pacte de Competitivitat. Una feina
ben feta, sense aldarulls. Malgrat que no els ho sembli a alguns,
encara hi ha una llumeta d'esperança, a poder aconseguir
harmonitzar la cridòria. Si més no, així ho esperem.
Valentí Valenciano, professor
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.