L'adagi diu que la pressa mai no sol ser bona consellera. I això s'ha demostrat en multitud d'ocasions. La darrera, la política del govern en matèria de protecció del medi ambient.

Les ferides que endossa la dreta al territori solen ser irreversibles, o males de curar. Per tant, certament, hi ha urgència a actuar. Es propala que es protegirà el territori, sense concretar què ni on. Amb això, es creen unes expectatives; però, sense haver tancat un acord concret amb tots els socis. Tots ells es fan il·lusions, per separat. I, com que això no els basta, desitgen veure reflectida, i reconeguda, la seva capacitat d'influència en la presa de decisions del govern. Per això, les fan arribar als mitjans de comunicació. Resultat, després, encara és més difícil tancar un compromís. Tots, s'han emparaulat massa públicament. Per tant, innecessàriament? s'ha introduït una altra decepció en l'electorat. Un nou descrèdit, quan hauria d'haver sigut un èxit.

La mesura és bona. El resultat, per al territori, també. Però, opinarà el mateix la gent? Ara, uns trobaran que és massa poc. Que es podia haver anat més lluny. D'altres, contràriament, que s'ha anat massa enfora. Que amb uns socis tan intransigents, i moguts, no van enlloc. ¿Tan difícil és arribar primer a un acord, com el de divendres passat sobre el territori, i després donar-ne compte a la població?

Sembla ser que sí. Per tant, se'ns anuncia una època de resignació. Continua el guirigall i aquesta política romp amb la tradició de l'antiga mesura, seny, cordura, de finals de la passada centúria. Ara tot és batusser i, alhora, com a un Gran Hermano: es tracta de mostrar totes les intimitats al públic.

Confirma aquesta hipòtesi la nova polèmica que ja s'ha entaulat: la de construcció de pisos al rústic; malgrat encara no s'hagi tancat la de la protecció. Com hauran pogut observar, no hi ha cap necessitat que hi participi el PP. La taula ja està ben parada sense ells. Ara bé, aquesta nova disputa és de més calat, sobrepassa el govern d'Antich. Per una banda, hi ha els drets de les persones, a poder comptar amb un habitatge digne; cosa que la societat actual no els facilita gaire. Per l'altra, la cada vegada major fragilitat del territori i medi ambient. La qüestió és: sigui la dreta o l'esquerra, per progressar, sempre ha de ser a costa de deteriorar el medi ambient, o sigui, la nostra casa comuna?

Però, bé, això són figues d'un altre paner, que tenen poc a veure amb aquesta política rústega i afamegada de protagonisme pueril, que comentàvem a l'inici. Ara bé, s'ha de dir que comptem amb una guspira de confiança: el Pacte de Competitivitat. Una feina ben feta, sense aldarulls. Malgrat que no els ho sembli a alguns, encara hi ha una llumeta d'esperança, a poder aconseguir harmonitzar la cridòria. Si més no, així ho esperem.

Valentí Valenciano, professor