Enguany per les festes de Sant Mateu a Bunyola i per tercer any consecutiu els bunyolins, malgrat la pluja, han sortit al carrer despullats. Una tia meva, de vuitanta anys ben complerts, s'exclamava mentre se senyava: «Mirau senyor Déu meu, abans per sa festa major es jovent s'endiumenjava amb el millor que tenien i ara es despullen, que els compri qui els entengui», no hi podia donar passada. Per les fotos que he pogut veure ha estat cosa grossa. El que menys ha mancat ha estat la imaginació. Roba interior de tota casta: petita, grossa, esquifida, baldera, estreta marcant pecats, mariol·los, tangas, fins i tot hi havia «manolas» amb peineta fent gresca i amb la bandera espanyola tapant les parts compromeses. M'han dit que qualcú del PP se va emocionar i tot. Van tan esverats amb això de les banderes que, quan en veuen una, perden l'oremus i no se'n temen de res.

Mai no havia vist xeremiers tocant les xeremies en calçons blancs. Ho paga.
Bunyola sempre ha tengut fama d'ésser un poble molt conservador, d'un catolicisme militant i de dretes. A ma mare de joveneta ja la feren falangista i a la meva padrina de fonts «Margarita» dels Requetés. Però com diuen, les aparences enganyen. Ma mare a les velleses quan se va haver espolsat de damunt tota la càrrega ideològica que li havien empeltat se va tornar anarquista.

Ja, l'any seixanta-tres, la Unió d'Excursionistes de Bunyola dependent de l'Església i a la qual jo pertanyia ens enviava un comunicat. Després de citar un versos de Costa i Llobera ens deia: «La unió excursionista de Bunyola té l'ideal de promoure i exercitar valerosament a les excursions les energies físiques. I les virtuts de l'esperit com dins de l'atletisme. Reconeix que la font sempre prodiga amb alegries fresques i grans heroismes es l'evangeli.

Deixant de banda el to evangèlic, no anava amb l'esperit d'aquells temps escriure en català i recordar a Costa i Llobera, parlam de l'any seixanta-tres. Aquests petits detalls eren com la punta d'un iceberg que a poc a poc ha anat emergint. Des de fa un bon grapat d'anys a Bunyola hi ha molta activitat cultural i de lluita per la nostra terra, la nostra historia i la nostra llengua. Una bona mostra és el Col·lectiu Cultural Sitja, fundat l'any 1986 i que, entre una de les moltes tasques que du a terme, edita la revista Es Castellet. El pròxim mes de novembre farà cinc anys que començà la sisena època de la revista, l'actual, de la qual ja han sortit trenta números ininterrompudament.

La publicació Es Castellet va néixer en plena dictadura. L'any 1968 un grup de joves esperonejats per el nou vicari arribat al poble, Joan Parets i Serra i amb Joan Palou de «Son Pastor» al capdavant, s'embarcaren en l'aventura d'editar una revista que recollís la història del poble reflectint al mateix temps els canvis polítics, econòmics i socials de l'època. Aquesta primera etapa va acabar l'any 1973, per imperatiu legal que exigia que hi hagués un director periodista. Des de llavors la publicació ha tengut alts i baixos però, poc o molt, sempre, des de fa quasi quaranta anys ha estat present dins la vida dels bunyolins. Encara que l'origen d'Es Castellet es remunta més enllà de fa quaranta anys. L'any 1952 i, a recer de la Parròquia, ja se publicava mensualment un mural informatiu amb el nom d'Es Castellet que va durar fins a l'any 1955.

La darrera novetat de la creixent activitat dels bunyolins és la creació d'un nou partit polític que s'ha presentat per lliure a les darreres eleccions municipals amb un nom tan suggestiu com el N'EFAC ( N'Estam Fins als Collons). Malgrat haver tret qualque vot aquesta vegada no han assolit representació municipal, però això només és el començament. Vistes les fundadores del partit i contemplant el panorama polític per ventura el N'EFAC sigui el futur ...