La crida a l'orgull nacional feta per la dreta espanyola amb motiu de la passada diada de la Hispanitat hauria d'avergonyir els mateixos convocats a aplaudir-la. Espanya, per fortuna, sent que ja no és el que era, ni que tampoc ja no li toca ser-ho, encara que, a aquestes alçades, els defensors del vell tribalisme clerical i troglodita vénen a demanar ordre, banderes i pits inflats. No deixa de ser un despropòsit que en l'actual situació d'internacionalització i de transferència de poders tant a esferes internacionals com a entitats descentralitzades locals, la dreta torni a defensar l'obsolet discurs de la identitat entesa com a confrontació. Encara que unes quantes coses queden clares després d'aquesta convocatòria. La primera, el fracàs d'unes consignes que ja no tenen raó de ser: el seguiment que s'ha fet d'aquesta apel·lació de la dreta ha estat més aviat mínima, encara que sempre hi ha els grupuscles d'ultradreta que aprofiten per sortir i fer les seves martingales. M'agradaria veure si aquests bojos pateixen la mateixa persecució judicial que els qui cremen fotos del rei. En segon lloc, que la classe política de la dreta està molt més estancada que la ciutadania. Res de fer de líders i donar lloc a les inquietuds que vertaderament ens apuren; la dreta continua esperonant i movent-se en una dimensió totalment esbojarrada; aquest manifest no té cap tipus de sentit, i la gent ho sap, basti'ns veure quin lloc ocupen en la llista de prioritats que sempre ens recorda el CIS: terrorisme, atur i habitatge. Cap ni una de les seves preocupacions apunta a la percepció que la situació política necessita una reafirmació del nacionalisme espanyol. Ningú mitjanament sensat creu que li cal honorar cap tipus de bandera; tot i això, el PP necessita alimentar la crispació i crear els problemes necessaris per a després fer veure als incauts que és la única formació amb capacitat per a resoldre'ls. Pèssima tàctica política, però, què podem esperar de la seva falta d'idees i de lideratge?

Melcior Comes, escriptor