(Les cartes que precedeixen la que publicam avui varen aparèixer
al Diari de Balears els passats dies 9, 11, 16, 19, 23 i 26 de
setembre).
DOTZENA REFLEXIÓ: Patim un etnocidi constant. Coincidint amb
la Diada de Catalunya d'enguany, es va presentar el Cercle
d'Estudis Sobiranistes. Un dels seus impulsors, Alfons López Tena,
fill d'andalús, nascut a Sagunt i membre del Consell General del
Poder Judicial, va utilitzar el terme genocidi, referint-se a
l'anorreament cultural i lingüístic que patim. Les seves paraules
varen indignar els jutges espanyols que legitimen l'opressió; és a
dir, els que legislen per sotmetre el nostre poble! És cert que
genocidi, en rigor, s'aplica a l'extermini d'un poble i que Espanya
no ens vol morts, sinó esclaus (qui li proporcionaria els
recursos?). Però és ben acceptable l'ús metafòric de l'expressió.
En tot cas, no es pot discutir gens el terme etnocidi: la
substitució deliberada d'una cultura per una altra! Varen començar
els francesos. Dia 2 d'abril de 1700. Lluís XIV va signar l'edicte
Interdiction oficielle de la langue catalane, és a dir: la
prohibició de l'ús del català a l'Estat francès. Al sud dels
Pirineus, Felip V va dictar, a sang i a foc, els Decrets de Nova
Planta a València i Aragó (1707), Mallorca i les Pitiüses (1715) i
Catalunya Principat (1716), abolint les nostres institucions i
prohibint la llengua catalana. D'aleshores ençà, l'etnocidi
d'Espanya no s'ha aturat mai, ni durant les nefastes monarquies ni
durant les esquifides repúbliques.
TRETZENA REFLEXIÓ: Els governadors; una figura clau!
Seria fàcil personificar la figura que valida el colonialisme en
Carlos de Meer, però defugiré la temptació i ho il·lustraré amb
altres exemples. L'any 1837 el governador de Balears signà un
edicte que obligava els mestres a practicar un sàdic sistema:
«Considerando que el ejercicio de las lenguas es el primer
instrumento para adquirir las ciencias, que la castellana, además
de ser la nacional, está mandada observar en las escuelas (...)
Cada maestro o maestra tendrá una sortija de metal, que el lunes
entregará a uno de sus discípulos, advirtiendo a los demás que
ninguno hable palabra que no sea castellano, so pena de que
oyéndola no podrá negarse a recibirla; pero con el bien entendido
que oyendo que otro condiscípulo incurre en la misma falta, tendrá
acción de pasarle el anillo, y así sucesivamente durante la semana
hasta la tarde del sábado, en que aquel en cuyo poder se encuentre
el anillo sufra la pena que, en los primeros ensayos, será leve,
pero que se irá aumentando, así como se irá ampliando el local de
la prohibición». L'any 1923, el governador de Balears remet una
circular a tots els ajuntaments per recordar que no poden penjar
als balcons cap altra bandera que no sigui l'espanyola i exigint
que el castellà sigui l'única llengua permesa, tant per a les
sessions municipals com per redactar les actes. L'any 1940, una
nova circular (aquesta del governador civil de Barcelona)
estableix: «A partir del 1º de agosto, todos los funcionarios
municipales y provinciales cualesquiera que sea su categoría, que
en el acto de servicio, dentro o fuera de los edificios oficiales,
se expresen en otro idioma que no sea el del Estado, quedarán 'ipso
facto' destituidos, sin ulterior recurso. Los mismos criterios se
aplicarán con respecto a los funcionarios de cualquier otro
servicio público, especialmente los que sean maestros y profesores
del Estado». De tot això, Espanya mai no ens n'ha demanat perdó,
perquè aquesta és la funció dels governadors! Arran de la
restauració borbònica de Franco, canviaren el nom del càrrec,
cercaren cares amables i de bones paraules, però la sinistra figura
és idèntica. S'ha fet veure la incoherència del personatge en un
estat autonòmic, però no ha servit de res, perquè la finalitat real
no és gens innocent. Els governadors són agents colonials. Quan
alguns dels seus subordinats (servidors públics) burlen drets
civils a la ciutadania, els governadors protegeixen els abusos
desmentint les denúncies a plena consciència. Els governadors saben
que la gent (una vegada i una altra?) no s'inventa vexacions i que
una part dels pistolers, amb l'aval dels seus superiors, tenen el
català com una nosa.
(Continuarà si el director d'aquest diari m'ho permet).
Bartomeu Mestre i Sureda, autor de «La identitat reeixida».
