Per ventura és que tot depèn de la perspectiva, encara que no se sap del tot cert. Tornes de viatge d'un lloc llunyà â"gràcies, amics, als qui ho féreu possibleâ" i t'adones que hi ha moltes de les teves conviccions que s'han de relativitzar. La partida de la seguretat només l'ha guanyat Ossama Bin Laden en alguns aeroports concrets, en una petita part de món, allò que en diuen Occident, i en algunes ciutats que aspiren a ser-ho. Els flascons i les cremes prohibides a Europa passen sense cap mena de problema el control de seguretat de l'aeroport internacional Amílcar Cabral, a l'illa de Sal, a Cabo Verde. La conseqüència és que et veus obligat a abandonar-los, forçosament, en arribar a Lisboa, i a haver d'aguantar el guarda de seguretat cansat de repetir que «jo no en tenc la culpa, són les normatives de seguretat europees i vostès venen de Sal, un aeroport africà». Llavors, en arribar a casa, t'adones que hi ha maneres de viure molt més despreocupades, sense estar pendent d'un mail permanentment inundat per l'spam, o d'un telèfon mòbil que maleeixes quan queda sense cobertura en el túnel del metro. Penses en el Cabo Verde i allà ets tu qui has de telefonar a la companyia per si han canviat l'hora del teu vol â"la cosa més normal i habitualâ" i quan vas a fotre bronca a la companyia perquè no t'ha avisat del retard et diuen «és que vostè no ha telefonat per comprovar el vol», i penses fins a quin punt estam malavesats a casa nostra, on les aerolínies tenen l'obligació d'enviar-te un mail de recordatori del teu vol tres dies abans i d'informar-te si hi ha canvis. Allà, per als vols domèstics â"alguns d'una hora de duradaâ" no es passen controls de seguretat, supòs que perquè tothom és plenament conscient que si segrestàs un dels avionets que fan el trajecte entre les deu illes del Cap Verd l'únic destí que podria canviar és el d'una illa per una altra, perquè amb allò no s'arriba de cap manera a l'Àfrica i molt manco al Brasil. El concepte de platja deserta es compleix perfectament i fins i tot pots trobar-te amb dos taurons de dos metres a la teva vora i batre els rècords de natació i cursa per arribar a la vora i que un conductor de totterreny expescador et digui que són mansos i tu pensis en la sàvia dita mallorquina que explica que «de valents i d'imprescindibles els cementeris en són plens». I t'adones que als aeroports la seguretat no és gens important perquè allà les prioritats són unes altres, aconseguir aigua, bàsicament, perquè fa un any i busques que no hi plou.

I llavors arribes a Barcelona i el primer dia estàs content i satisfet, tornes al mercat i compres a can Josep Vilà els seus afamats embotits, i paladeges de nou la carn i t'omples la boca de sabors, però al dia següent, quan veus les fotos i escoltes les cançons t'entra un no sé què i això que encara no has buidat el correu ni has escoltat els 22 missatges de la bústia de veu, tot i que has començat, això sí. Per recordar els dies al Cabo Verde decideixes sortir al carrer i el trobes ple d'aigua, netíssim, perquè els de la Barcelona Neta són eficaços al cent per cent, però resulta que estan netejant el carrer amb aigua potable. I t'emprenyes. I comences a caminar i trobes un diari vell mentre passeges per una voravia i llegeixes que el Jordi Hereu, el pitjor polític català de tots els temps, ha tengut la gran idea de posar multes als ciutadans que caminin a peu pel carril bici. I quan acabes de llegir la notícia et veus envaït per tres ciclistes circulant per la voravia sense que cap dels guàrdies urbans que hi ha a la vora els digui res, entretinguts com estan a multar un pobre taxista que ha parat a recollir dos turistes d'un hotel. I llavors creus que la teva convicció que cap batle podria superar la infàmia de Joan Clos és falsa i t'adones que l'Hereu no ho és només de nom sinó també de comportament i de baixesa moral. I no en parlem de la Imma Mayol, que llavors me vénen totes les arcades i la basarda que no he tingut al paradís.