El passat 8 de setembre es casaren els nostres amics i veïns Kate i Paulo, gal·lesa i anglès, respectivament. La cerimònia catòlica va tenir lloc a l'església de Sant Joan, a la plaça de la Virreina del nostre barri, Gràcia, a Barcelona, a les 12.00. I la celebració, en anglès, va anar a càrrer de l'hindú pare Prakash. Sobra dir que la puntualitat va ser britànica (sempre és molt d'agrair aquest tret diferencial específic respecte del «mediterranean way of life»). Després d'un aperitiu i d'un dinar esplèndids â"dos episodis enganxats per les notes de l'himne del Barçaâ", en el jardí assolellat d'una masia del segle XVI propera a la costa del Maresme i mentres assaboríem cafès, 'puros' i cordials, va arribar l'anunciada hora dels parlaments: nuvis i padrins prenien la paraula. Amb el meu anglès de butxacó vaig seguir amb més interès que encert 'speech' rere 'speech': la núvia va pronunciar unes paraules en català; el nuvi va dirigir a la taula dels representants de la colla culé que ens congregam cada cap de setmana un irònic «I know, Catalonia is not Spain»; la mare de la núvia va voler compensar el desconeixement de la llengua del país amb unes paraules en gal·lès, i el germà gran del nuvi, que va recomanar als que no sabéssim anglès que riguéssim quan la majoria rigués. Enllà de l'emotivitat general i de la celebrada tradició britànica, també em va agradar veure com quatre persones d'allò més normal i corrent havien escrit de manera molt reeixida sengles textos, la lectura dels quals va durar més de mitja hora. Somiquejava amb l'esperança en una societat que produeix ciutadans mitjans capaços d'escriure â"en aquest cas, per ser escoltatsâ" quan va saltar, espontani, un amic barceloní del nuvi per replicar-lo amb un escarit «Catalonia is Spain and Gibraltar, too», que va ser rebut amb un silenci unànime, propi d'una història democràtica i educativa «different». Dos dies després, la parella s'embarcava cap a Mallorca per recórrer l'illa a lloms d'una vespa.