Qui no hagi llegit mai encara L'animal moribund de Philip Roth, i qualsevol persona culta del planeta l'hauria d'haver llegit o hauria de llegir-lo, que deixi immediatament aquest paper que té entre mans, perquè em disposo a explicar l'argument sencer de la novel·la, des del principi fins al final "encara que, ben mirat, quin lector vertaderament expert i culte renunciaria a llegir una novel·la només perquè ja en sap (quina ninada) l'argument?

L'animal moribund conta la història d'un professor d'universitat que sobrepassa la setantena, que va rebre tota la seva formació moral i emocional durant els deseiximents de la dècada dels seixanta, i que al cap dels anys ha estat sempre capaç de viure sense renunciar en cap moment als ideals gens ni mica convencionals, molt desimbolts i agosarats en què va creure de jove. Uns ideals que, per a ell, es resumeixen en dues úniques paraules: hedonisme i llibertat. Per David Kepesh, així és com es diu el professor protagonista, tant l'hedonisme com la llibertat assoleixen la seva plenitud màxima en el sexe. Més concretament: el sexe caníbal, voraç, dispers, sense lligams ni submissions de cap mena, el sexe que només és una exaltació dels cossos i que renuncia deliberadament i sense esforç a qualsevol conat de sentiment, que descarta per principi fins i tot la més mínima insinuació de passió amorosa. El lema de la vida de Kepesh és una sentència de Joseph Conrad que diu: «Qui estableix un lligam, està perdut».

Kepesh s'ha regit sempre segons aquesta sentència, amb la intenció de portar una vida adulta, privilegiada i singular. Amb la intenció de no acabar-se ofegant mai amb cap lligam, Kepesh ha reglat la seva vida com si fos la d'un semidéu emancipat (totalment aliè a les flaqueses, els tributs i les limitacions de la majoria dels seus congèneres) i ha menat un comportament (feliç per a ell, escandalós per als altres) que l'ha dut a tenir afers amb dones de tota mena i condició, especialment amb una quantitat esgotadora de jovenetes "però tan sols les més admirables, les més intel·ligents de cos" que en un moment o altre han poblat a multituds les aules (prestigi professoral) on ell impartia les seves classes.

Sobre l'amor
Tanta disbauxa entusiasta i general, una llibertat tan intocable i absoluta, però, comencen a trontollar el dia que el venerable i incombustible professor coneix na Consuela Castillo, una alumna seva de vint-i-quatre anys, cubana, de bona família, exquisidament educada. Consuela és una bellesa pletòrica, que Kepesh defineix com una obra mestra de voluptat, i amb la qual no triga a iniciar una fogosa relació, i de qui indefectiblement s'enamora. L'enamorament, és clar, és el lligam més fort, i tot ho trasbalsa: fa valent el covard i pobre el ric, estúpid el savi i audaç el pusil·lànime. Sobretot, però, converteix en esclaus els homes (o les dones) lliures, perquè fa que les seves vides passin a dependre totalment d'una altra persona. Li diu, fanàtic, cec, l'amant a l'amat: els teus capricis són el meu destí, faré el que vulguis, seré el que diguis. I això és justament el que li passa a Kepesh: l'amor que sent per Consuela fa que en un no-res renunciï a tot el que fins llavors havia cregut, i converteix la seva llibertat en un estat de dependència que no té marxa enrere. A més, la dependència de Kepesh aviat és assaltada i enverinada pels dimonis de la gelosia, que turmenten el pobre professor, malaltissament convençut que Consuela tard o d'hora l'abandonarà per un amant més jove.

Quan més estreny a Kepesh el lligam de l'amor, però, és quan la relació es trenca definitivament. Des d'aleshores viu pendent de si sap alguna cosa de la seva antiga amant. No en torna a saber res fins al cap de vuit anys, quan una nit de Nadal la troba fent voltes en cotxe per davant de casa seva. El cerca, perquè vol que, ell que va apreciar tan devotament els seus pits, se n'acomiadi: li han diagnosticat un càncer i els tallaran o desfiguraran. Enamorat, amb una personalitat i una manera de fer que ja no tenen res a veure amb la bèstia feliç i lliure que havia estat tota la seva vida, Kepesh torna a veure la possibilitat de tenir Consuela. Ara que està malalta, ara que ningú no la vol, és el meu torn, pensa. L'amor com un martiri de l'admiració.

La novel·la està contada en forma de flashback, a partir del retrobament entre el professor i Consuela. El narrador és el propi professor, i explica el seu relat a un «tu» que podria ser el mateix Roth, o un trassumpte seu. El relat és explicat una tarda-nit que el professor està esperant una trucada de Consuela; és una trucada que, si es produeix, significarà l'acceptació de la noia malalta perquè el seu lleial professor l'acompanyi durant la decisiva operació a què ben aviat s'haurà de sotmetre "perquè l'acompanyi, doncs, també, durant els seus darrers instants o fins que es curi.

Quan per fi sona el telèfon, Kepesh s'excita, es posa feliç, pensa que és ella i que el torna a voler al seu costat, quina alegria! Aleshores, però, se sent "també es llegeix" per primera vegada la veu de l'interlocutor silenciós que fins llavors ha estat només el receptor de la història. Kepesh fa el gest d'aixecar-se per contestar el telèfon, per primer cop a la vida allò que l'impulsa a actuar no és l'egoisme desimbolt i autosuficient sinó l'amor, la generositat i la pietat, però el seu interlocutor li crida, abrupte: «No hi vagi». «Com?», reacciona el professor, sorprès. «Que no hi vagi», repeteix l'interlocutor. «Però hi he d'anar. Algú li ha de fer companyia», argumenta, dòcil, destarotat, Kepesh. «Ja trobarà algú», rebat l'interlocutor. «Està terroritzada. Hi haig d'anar». «Pensi-s'ho», conclou l'interlocutor fins aleshores callat però ara decisivament loquaç: «Pensi-s'ho. Si hi va, estarà acabat».

La llibertat o l'amor
Segurament, L'animal moribund de Philip Roth és una de les novel·les més incòmodes que s'han escrit mai, no només perquè analitza i contraposa en cru dos dels ideals, conceptes o sentiments més habitualment desitjats i sublimats per la majoria de les persones, la llibertat i l'amor, sinó principalment perquè posa en evidència que, per molt que ens ho proposem, no són compatibles. O ets lliure o estàs enamorat, cal triar: això és el que diu Philip Roth. O t'inclines per la llibertat amoral, egoista i solitària, o per la generositat submisa i la vida condicionada. No hi ha volta de full. ¿O potser sí, que n'hi ha?