Qui no hagi llegit mai encara L'animal moribund de Philip Roth,
i qualsevol persona culta del planeta l'hauria d'haver llegit o
hauria de llegir-lo, que deixi immediatament aquest paper que té
entre mans, perquè em disposo a explicar l'argument sencer de la
novel·la, des del principi fins al final "encara que, ben mirat,
quin lector vertaderament expert i culte renunciaria a llegir una
novel·la només perquè ja en sap (quina ninada) l'argument?
L'animal moribund conta la història d'un professor d'universitat
que sobrepassa la setantena, que va rebre tota la seva formació
moral i emocional durant els deseiximents de la dècada dels
seixanta, i que al cap dels anys ha estat sempre capaç de viure
sense renunciar en cap moment als ideals gens ni mica
convencionals, molt desimbolts i agosarats en què va creure de
jove. Uns ideals que, per a ell, es resumeixen en dues úniques
paraules: hedonisme i llibertat. Per David Kepesh, així és com es
diu el professor protagonista, tant l'hedonisme com la llibertat
assoleixen la seva plenitud màxima en el sexe. Més concretament: el
sexe caníbal, voraç, dispers, sense lligams ni submissions de cap
mena, el sexe que només és una exaltació dels cossos i que renuncia
deliberadament i sense esforç a qualsevol conat de sentiment, que
descarta per principi fins i tot la més mínima insinuació de passió
amorosa. El lema de la vida de Kepesh és una sentència de Joseph
Conrad que diu: «Qui estableix un lligam, està perdut».
Kepesh s'ha regit sempre segons aquesta sentència, amb la
intenció de portar una vida adulta, privilegiada i singular. Amb la
intenció de no acabar-se ofegant mai amb cap lligam, Kepesh ha
reglat la seva vida com si fos la d'un semidéu emancipat (totalment
aliè a les flaqueses, els tributs i les limitacions de la majoria
dels seus congèneres) i ha menat un comportament (feliç per a ell,
escandalós per als altres) que l'ha dut a tenir afers amb dones de
tota mena i condició, especialment amb una quantitat esgotadora de
jovenetes "però tan sols les més admirables, les més intel·ligents
de cos" que en un moment o altre han poblat a multituds les aules
(prestigi professoral) on ell impartia les seves classes.
Sobre l'amor
Tanta disbauxa entusiasta i general, una llibertat tan intocable i
absoluta, però, comencen a trontollar el dia que el venerable i
incombustible professor coneix na Consuela Castillo, una alumna
seva de vint-i-quatre anys, cubana, de bona família, exquisidament
educada. Consuela és una bellesa pletòrica, que Kepesh defineix com
una obra mestra de voluptat, i amb la qual no triga a iniciar una
fogosa relació, i de qui indefectiblement s'enamora. L'enamorament,
és clar, és el lligam més fort, i tot ho trasbalsa: fa valent el
covard i pobre el ric, estúpid el savi i audaç el pusil·lànime.
Sobretot, però, converteix en esclaus els homes (o les dones)
lliures, perquè fa que les seves vides passin a dependre totalment
d'una altra persona. Li diu, fanàtic, cec, l'amant a l'amat: els
teus capricis són el meu destí, faré el que vulguis, seré el que
diguis. I això és justament el que li passa a Kepesh: l'amor que
sent per Consuela fa que en un no-res renunciï a tot el que fins
llavors havia cregut, i converteix la seva llibertat en un estat de
dependència que no té marxa enrere. A més, la dependència de Kepesh
aviat és assaltada i enverinada pels dimonis de la gelosia, que
turmenten el pobre professor, malaltissament convençut que Consuela
tard o d'hora l'abandonarà per un amant més jove.
Quan més estreny a Kepesh el lligam de l'amor, però, és quan la
relació es trenca definitivament. Des d'aleshores viu pendent de si
sap alguna cosa de la seva antiga amant. No en torna a saber res
fins al cap de vuit anys, quan una nit de Nadal la troba fent
voltes en cotxe per davant de casa seva. El cerca, perquè vol que,
ell que va apreciar tan devotament els seus pits, se n'acomiadi: li
han diagnosticat un càncer i els tallaran o desfiguraran. Enamorat,
amb una personalitat i una manera de fer que ja no tenen res a
veure amb la bèstia feliç i lliure que havia estat tota la seva
vida, Kepesh torna a veure la possibilitat de tenir Consuela. Ara
que està malalta, ara que ningú no la vol, és el meu torn, pensa.
L'amor com un martiri de l'admiració.
La novel·la està contada en forma de flashback, a partir del
retrobament entre el professor i Consuela. El narrador és el propi
professor, i explica el seu relat a un «tu» que podria ser el
mateix Roth, o un trassumpte seu. El relat és explicat una
tarda-nit que el professor està esperant una trucada de Consuela;
és una trucada que, si es produeix, significarà l'acceptació de la
noia malalta perquè el seu lleial professor l'acompanyi durant la
decisiva operació a què ben aviat s'haurà de sotmetre "perquè
l'acompanyi, doncs, també, durant els seus darrers instants o fins
que es curi.
Quan per fi sona el telèfon, Kepesh s'excita, es posa feliç,
pensa que és ella i que el torna a voler al seu costat, quina
alegria! Aleshores, però, se sent "també es llegeix" per primera
vegada la veu de l'interlocutor silenciós que fins llavors ha estat
només el receptor de la història. Kepesh fa el gest d'aixecar-se
per contestar el telèfon, per primer cop a la vida allò que
l'impulsa a actuar no és l'egoisme desimbolt i autosuficient sinó
l'amor, la generositat i la pietat, però el seu interlocutor li
crida, abrupte: «No hi vagi». «Com?», reacciona el professor,
sorprès. «Que no hi vagi», repeteix l'interlocutor. «Però hi he
d'anar. Algú li ha de fer companyia», argumenta, dòcil, destarotat,
Kepesh. «Ja trobarà algú», rebat l'interlocutor. «Està
terroritzada. Hi haig d'anar». «Pensi-s'ho», conclou l'interlocutor
fins aleshores callat però ara decisivament loquaç: «Pensi-s'ho. Si
hi va, estarà acabat».
La llibertat o l'amor
Segurament, L'animal moribund de Philip Roth és una de les
novel·les més incòmodes que s'han escrit mai, no només perquè
analitza i contraposa en cru dos dels ideals, conceptes o
sentiments més habitualment desitjats i sublimats per la majoria de
les persones, la llibertat i l'amor, sinó principalment perquè posa
en evidència que, per molt que ens ho proposem, no són compatibles.
O ets lliure o estàs enamorat, cal triar: això és el que diu Philip
Roth. O t'inclines per la llibertat amoral, egoista i solitària, o
per la generositat submisa i la vida condicionada. No hi ha volta
de full. ¿O potser sí, que n'hi ha?
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.