Paternalisme

Tot això d'aconseguir que els llibres de text de les escoles siguin de franc m'interessa, sobretot, per l'actitud política i social que s'amaga al darrere. Poca gent posa en dubte la mesura, pocs són els que discuteixen el seu caràcter universal, el seu caràcter per a tothom. Ens hem centrat més a debatre sobre la instrumentalització, en el com, més que en l'objectiu, en el que. Es diu que si l'educació és una prestació pública obligatòria i gratuïta això justifica que les despeses dels llibres de tots els alumnes siguin assumides per l'administració. D'acord amb aquest argument, la justícia (i tants altres serveis) que també és una prestació pública obligatòria i gratuïta també hauria de ser assumida en la seva totalitat per l'administració, és a dir, els poders públics haurien de pagar els missèrs, procuradors i tota la resta de costos dels processos judicials, i no únicament jutges i funcionaris com es fa en aquest moment. És evident que en el cas de la justícia això no funciona com en el cas de l'educació, sinó que només hi ha justícia efectivament i totalment gratuïta en aquells casos de persones que demostren uns nivells de renda que els permet acollir-se diguem-li a aquest privilegi i això per a determinats tipus de plets. Bé, quina és la mentalitat o actitud que s'amaga darrere la mesura dels llibres? En la meva opinió la mentalitat o actitud és el paternalisme, un paternalisme públic que té una tendència expansiva incontrolable. Exemples: primer, la manca d'esperit emprenedor dels nostres joves i la voluntat de quasi tothom de fer-se funcionari; segon, l'esperança i l'exigència que tots els nostres problemes siguin resolts pels poders públics com si fossin uns ens aliens a nosaltres, als nostres imposts i a l'economia del país. Cada vegada volem més que el papà estat es posi per mig i solucioni el tema, en lloc de ser nosaltres, el mercat i la societat, els que resolguem la qüestió. Darrere aquest paternalisme allò perillós és que molt sovint s'amaga una deserció de les pròpies responsabilitats. Òbviament que consider que per determinades famílies de rendes baixes la gratuïtat és necessària i pertinent, però que per moltes famílies això sigui aplicable em sembla que dóna lloc a situacions xocants perquè resulta que ajudam a qui no tenia necessitat d'ajuda. El que passa és que la gran acceptació de la mesura confirma que aquesta situació paradoxal no sembla preocupar el contribuent/pare. És a dir, sembla que hi ha una majoria social partidària i que defensa el caràcter generalista de la mesura i en funció d'això la Conselleria el que fa és recollir la reivindicació i vehicular-la. Cosa lògica políticament. El que a mi em sobta és aquest consens majoritari, el que em sobta és el paternalisme assumit i interioritzat per tants de ciutadans. I això diu molt del model de país que se va construint, dels valors prevalents que dominen la vida del país. Els recursos són limitats, per tant, el que es dedica a una cosa no es dedica a una altra; i té raó en Pere Muñoz quan en aquesta pàgines assenyalava la llarga llista de coses que li manquen al nostre sistema educatiu. Si molts de pares han fet renúncia de les seves obligacions educatives, aquesta mesura podria tenir com a efecte aprofundir en aquesta desvinculació. El debat sobre el caràcter de franc dels llibres m'ha semblat pobre i d'un simplisme que escarrufa. Era una ocasió, ben adient, perquè es produís un debat que es convertís en una oportunitat perquè molts ciutadans prenguessin consciència de la problemàtica de la nostra educació, dels recursos disponibles, de la responsabilitat dels agents que interactuen i del paper que cada un ha d'assumir. En lloc d'això, el paternalisme simplista i reivindicat s'ha imposat.