Un any més, durant el mes d'agost, Prada de Conflent acull la Universitat Catalana d'Estiu. Aquella novella experiència, sorgida a redòs del 68, en plena dictadura franquista, que constituïa una alenada d'aire fresc a l'àmbit de la cultura i de la política catalanes, ha passat ja de la trentena i mira endavant. Alguna vegada he escrit que, des del meu punt de vista, a la Universitat Catalana d'Estiu s'hi reuneix una microsocietat del que seria, aproximadament, una nació catalana lliure, és a dir, independent.
Evidentment, durant els primers anys, allò que va caracteritzar la Universitat Catalana d'Estiu va ser l'activisme i la febrilitat política. La gent es reunia a Prada per aprendre coses, certament, però, sobretot, per fer contactes, per conspirar, per posar en marxa activitats aleshores clandestines, per estudiar maneres d'oposició al règim, per veure com es podia fer surar, en aquelles circumstàncies, la llengua i la cultura catalanes ... De mica en mica, el país (els països) va anar canviant, i, correlativament, Prada també ho va fer. No podia ser d'altra manera. Amb els pros i els contres de la transició, les dificultats per construir entre nosaltres un estat plurinacional, l'enfrontament entre sobiranistes i constitucionalistes, una certa (i després una gran) fatiga del catalanisme, amb l'assentament del sistema constitucional espanyol, va portar diverses etapes, en alguns casos fins i tot de notable desorientació. Prada estava, d'alguna manera, com la part de la nostra societat més acostada al sobiranisme, més voluntariosa per construir una nació catalana independent, més aferrada al que durant la transició s'anomenava «construcció nacional» (i que arreu es coneix amb el terme anglès de «nation building»).
Durant aquesta etapa d'assentament institucional espanyol, de creació d'un «estat de les autonomies» que no satisfà, ni de bon tros, les aspiracions dels Països Catalans, la Universitat Catalana d'Estiu ha viscut, realment, moments molt difícils. Per una banda, hi havia els que consideraven que Prada havia servit bàsicament per a l'etapa de la Transició, per ajudar a consolidar les institucions democràtiques i, abans, per fer front al franquisme. Però que, en democràcia, amb unes institucions pròpies més o manco consolidades, aquestes actituds «resistencialistes» ja no tenien sentit. Aquest grup és format bàsicament, per aquells que, en anar a Prada a principis dels setantes, consideraven com a objectiu fonamental el d'arribar a comptar amb un sistema democràtic i amb una certa autonomia política per a cadascun dels Països Catalans. Per dir-ho d'alguna manera, es tractaria dels que es conformaven amb el que ja tenim i que, per tant, ja se sentien, amb això, al final de trajecte de les seues aspiracions polítiques i socials.
D'altres, emperò, varen considerar que la Universitat Catalana d'Estiu compta amb un paper important, independentment d'aquestes circumstàncies polítiques concretes. I, encara, dins aquests n'hi podem distingir de dos tipus: els que consideren que la UCE ha de mantenir viu el debat polític, més enllà de l'statu quo; i els que consideren que ha de respondre els reptes acadèmics d'una societat catalana moderna.
Enguany, a la UCE, hi podem observar algunes novetats importants. Per mi, com a eivissenc, cal destacar la presència, a l'obertura de l'edició d'enguany, del conseller de Cultura del Consell d'Eivissa, plenament implicat en el futur de la Universitat Catalana d'Estiu. Entenc que és molt important que les institucions d'arreu dels països catalans (o de parla catalana, com es limiten a dir-ne alguns) hi siguin presents, de manera activa i s'hi comprometin.
D'altra banda, aquest compromís cada vegada més estès és justament el que ha de servir perquè les condicions de manteniment de la UCE, any rere any, no siguin més precàries. En definitiva, perquè la Universitat Catalana d'Estiu es regularitzi, es normalitzi, i no depengui de les contingències polítiques de cada moment.
