Com a qualsevol persona que senti un mínim d'amor i respecte per
la nostra dignitat nacional, la notícia de la mort de Lluís Maria
Xirinacs m'ha colpit. Ha estat com una sacsejada a la consciència
que m'ha empès a fer tot un seguit de reflexions sobre el sentit de
la lluita pel país, sobre els seus èxits i fracassos, sobre el que
hem fet fins ara i el que hauríem de fer en el futur. Aquests dies
tots hem pogut llegir o sentir molts comentaris sobre la figura de
Xirinacs. La majoria elogiosos, alguns de crítics, i tots
coincidents a destacar la seva dimensió d'home-brúixola, gairebé de
símbol vivent, de la lluita tenaç i insubornable per la
independència dels Països Catalans.
Dit açò, i sabent que l'opinió que expressaré a continuació és
més que discutible, confés que una de les apologies que s'han
sentit sobre Xirinacs que no compartesc és la que diu, sense
matisos, que ha estat «un model a seguir». Em sap greu, però en
discrep. Sense minvar en absolut una altíssima valoració cap a la
seva persona, sense negar la seva importantíssima contribució a la
lluita per la sobirania, i afirmant que hem d'aprendre moltes coses
d'ell i que l'hem de seguir en la seva grandesa moral, honestament
pens que al seu innegable tarannà profètic li ha mancat el caire de
la saviesa. L'expresident Jordi Pujol l'ha comparat a un profeta de
l'Antic Testament. Hi estic d'acord: un home que ha estimat tant el
seu poble, que en prendre consciència de la manca de compromís
d'aquest, de la seva poca alçada de mires i el minso sacrifici que
estava disposat a córrer per assolir les fites més altes, s'ha
dedicat a fustigar-lo i a denunciar la seva covardia.
Aquest rol, el del profeta, és necessari. Però si el profeta no
es va convertint també en savi, si no pren consciència que sempre
hi haurà una distància enorme entre el somni utòpic i allò que
realment podrem aconseguir entre tots, cosa que implicarà sempre
renúncies, aquest profeta s'anirà tancant, isolant, rompent lligams
amb la gent que, a diferència d'ell, assumeix la necessitat de la
imperfecció i d'una certa impuresa per edificar un país possible.
Francament, el que em diu i m'ensenya la mort de Xirinacs és que
preferesc viure en un país imperfecte, que morir pel somni d'un
país perfecte. Algú ho anomenarà covardia. Jo, honestament, ho veig
com el més ben entès i honorable realisme, que no vol dir renunciar
als somnis, però sí aprendre a conviure amb la sempre
contradictòria realitat, i sobretot a no tenir por d'embrutar-nos
les mans i que ens acusin, que sempre n'hi haurà, d'haver renunciat
als principis.
I tanmateix, si he d'escollir entre dos referents, entre un
profeta com Xirinacs i la nòmina inacabable dels qui sota l'excusa
del pragmatisme han renunciat a tot ideal per caure en la més
patètica acomodació i en el conformisme castrador, la meva opció
és, sense dubtes, la primera. Però em sembla que no cal fer aquesta
tria, sinó que ens convé trobar el punt d'equilibri i síntesi entre
el profeta i el qui renuncia a tot, que seria l'actitud del savi,
si volem construir i no sols donar testimoni. Com escrivia Josep
Maria Ballarín ja fa bastants anys, hem d'aprendre a apreciar com
igualment necessaris l'aigua i el got: sense l'aigua, el got és una
carcassa buida. Sense el got, l'aigua es vessa i no es pot
recollir.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.