Com a qualsevol persona que senti un mínim d'amor i respecte per la nostra dignitat nacional, la notícia de la mort de Lluís Maria Xirinacs m'ha colpit. Ha estat com una sacsejada a la consciència que m'ha empès a fer tot un seguit de reflexions sobre el sentit de la lluita pel país, sobre els seus èxits i fracassos, sobre el que hem fet fins ara i el que hauríem de fer en el futur. Aquests dies tots hem pogut llegir o sentir molts comentaris sobre la figura de Xirinacs. La majoria elogiosos, alguns de crítics, i tots coincidents a destacar la seva dimensió d'home-brúixola, gairebé de símbol vivent, de la lluita tenaç i insubornable per la independència dels Països Catalans.
Dit açò, i sabent que l'opinió que expressaré a continuació és més que discutible, confés que una de les apologies que s'han sentit sobre Xirinacs que no compartesc és la que diu, sense matisos, que ha estat «un model a seguir». Em sap greu, però en discrep. Sense minvar en absolut una altíssima valoració cap a la seva persona, sense negar la seva importantíssima contribució a la lluita per la sobirania, i afirmant que hem d'aprendre moltes coses d'ell i que l'hem de seguir en la seva grandesa moral, honestament pens que al seu innegable tarannà profètic li ha mancat el caire de la saviesa. L'expresident Jordi Pujol l'ha comparat a un profeta de l'Antic Testament. Hi estic d'acord: un home que ha estimat tant el seu poble, que en prendre consciència de la manca de compromís d'aquest, de la seva poca alçada de mires i el minso sacrifici que estava disposat a córrer per assolir les fites més altes, s'ha dedicat a fustigar-lo i a denunciar la seva covardia.
Aquest rol, el del profeta, és necessari. Però si el profeta no es va convertint també en savi, si no pren consciència que sempre hi haurà una distància enorme entre el somni utòpic i allò que realment podrem aconseguir entre tots, cosa que implicarà sempre renúncies, aquest profeta s'anirà tancant, isolant, rompent lligams amb la gent que, a diferència d'ell, assumeix la necessitat de la imperfecció i d'una certa impuresa per edificar un país possible. Francament, el que em diu i m'ensenya la mort de Xirinacs és que preferesc viure en un país imperfecte, que morir pel somni d'un país perfecte. Algú ho anomenarà covardia. Jo, honestament, ho veig com el més ben entès i honorable realisme, que no vol dir renunciar als somnis, però sí aprendre a conviure amb la sempre contradictòria realitat, i sobretot a no tenir por d'embrutar-nos les mans i que ens acusin, que sempre n'hi haurà, d'haver renunciat als principis.
I tanmateix, si he d'escollir entre dos referents, entre un profeta com Xirinacs i la nòmina inacabable dels qui sota l'excusa del pragmatisme han renunciat a tot ideal per caure en la més patètica acomodació i en el conformisme castrador, la meva opció és, sense dubtes, la primera. Però em sembla que no cal fer aquesta tria, sinó que ens convé trobar el punt d'equilibri i síntesi entre el profeta i el qui renuncia a tot, que seria l'actitud del savi, si volem construir i no sols donar testimoni. Com escrivia Josep Maria Ballarín ja fa bastants anys, hem d'aprendre a apreciar com igualment necessaris l'aigua i el got: sense l'aigua, el got és una carcassa buida. Sense el got, l'aigua es vessa i no es pot recollir.
