Crec que Xirinacs no voldria que el recordéssim a ell oblidant les idees que van empènyer la seva vida i possiblement també la seva mort. Vull contribuir a reconstruir aquesta herència col·lectiva que ens deixa i que farem bé de no malaguanyar. El seu esforç com a senador perquè la Constitució fos realment democràtica és narrada al seu llibre Constitució: Paquet d'esmenes. Ell va recollir en una oficina propostes ciutadanes (a diferència dels altres senadors que només recollien les posicions dels seus partits) i va proposar que l'Estat espanyol passés a ser una confederació republicana d'estats: els Països Castellans, els Països Catalans, Euskal Herria, Galeuza, Andalusia i Canàries, amb oficialitat per a totes les llengües que s'hi parlen, amb una capital itinerant i un reconeixement clar i sense ambigüitats de drets polítics, socials i culturals. Els polítics espanyols i també la majoria de catalans, prepotents els uns i mesells els altres, es reien d'ell a la cara per proposar temes que se suposava que no permetria l'Exèrcit. El títol de la seva trilogia La traïció dels líders ja s'explica per si sol... i per això Pujol reconeixia que Xirinacs els ha fustigat en vida i també en la seva mort.

L'Assemblea de Catalunya era un espai de coordinació que havia de permetre una unitat entre forces polítiques, sindicals, socials i culturals que ens hagués portat més lluny i amb més justícia del que hem anat, i va ser dinamitada pels partits que volien per a ells sols el poder amb les mans lliures de compromisos. En Xirinacs hi explica com els partits, obligats pel finançament de fundacions estrangeres que temien el viratge d'un país europeu cap a posicions i moviments revolucionaris com en la República, van accedir a desactivar la incipient organització social, cosa que els va donar beneficis a curt termini en termes de poder però que ara paguem amb una societat desarticulada a nivell de capacitat reivindicativa. Recordo que Xirinacs advocava perquè «el poble» (ell renegava de termes més asèptics i disgregables com «societat», «ciutadania»...) s'estructurés en «organitzacions troncals» (organitzacions comunitàries dedicades a tot el que afecta la comunitat) més que no pas en «organitzacions sectorials» (organitzacions que només agrupen els interessats d'un sector concret).

Totes tenen el seu paper, però les organitzacions troncals basteixen el tronc robust d'un poble, mentre que els organitzacions sectorials en formen les branques, que són més mal·leables. Ell es planyia que a Catalunya tenim una greu mancança d'organitzacions troncals i per això estem tan disgregats i indefensos davant de les pressions, xantatges i tot tipus de maniobres de les classes dominants i centralistes. Per això, en una conferència el 1993, davant de la pregunta de si els nacionalismes poden portar a situacions com la guerra de Bòsnia, Xirinacs va mostrar l'abrandament gairebé excessiu amb el qual es prenia aquests temes i va esclatar a crits: «Aquí estem pitjor! Aquí estem molt pitjor perquè reneguem del que som, allí almenys lluiten!». No pateixis que el teu exemple no caurà en terra erma, Xiri.

Jordi Oriola i Folch. Esplugues del Llobregat