L'estiu illenc és sobretot sinònim de revetles, no cal haver-ne
anat a gaires per saber que en som experts: catedràtics de la
festa, doctors en vicis i borratxeres. Els mallorquins medievals
varen construir durant anys una imponent catedral gòtica mentre que
els mallorquins actuals construïm cada divendres i dissabte d'estiu
una gran catedral d'oci. Res a dir, els temps canvien, i potser hi
ha tant de Déu en un tassonet de whisky i un parell de ratlles de
cocaïna com en una missa qualsevol... Cap revetla d'entre totes les
que se celebren a Mallorca durant l'estiu, però, no és gens ni mica
comparable ni tan sols al més modest i poc concorregut dels jaleos
menorquins. Per un parell de raons, perfectament simples. Els
jaleos no són divertits ni entretinguts, són emocionants. I no són
folklore, són poesia.
Per a l'espectador profà però respectuós, assistir a un jaleo és
menys una simple experiència ociosa que una descoberta de
l'antropologia lírica. No és només la veneració sense mesura amb
què els cavalls són tractats, ni tampoc l'elegància precària dels
genets governant l'animal i exaltant la gentada. És tot
l'espectacle, al complet. L'entrada lenta i greu dels cavallistes
experts a la plaça que dominen la situació perquè s'han entrenat
tota la vida per saber dominar-la; l'entrada més atrevida dels més
joves; els músics de la banda que mentre van tocant s'alcen de les
seves cadires i sacsegen, entremaliats, els instruments; els
cavalls que quan s'alcen de potes enlaire es deixen aguantar per
les mans dels espectadors i pareixen un enorme castell de carn
esplèndida i fan pensar en un poema de Blai Bonet o de César
Vallejo o en un quadre de Rubens o en una escultura clàssica
anacrònicament abarrocada; el cavallista que cau en terra i és
ovacionat en aixecar-se i tornar a muntar; els espectadors
experimentats que participen del jaleo per mil·lèsima vegada i
saben com reconduir els cavalls quan es mig desboquen i enfilen cap
al públic que es tira cap endarrere i que té por però somriu...
És per tot això que els jaleos són alguna cosa més que una
simple festa espectacular, i és tot això el que els dóna el seu
caràcter de cerimònia indòmita i alegra, que només exigeix a
aquells que hi vulguin prendre part una dosi de valentia i una
altra dosi de felicitat. M'expliquen que fa un parell d'anys,
durant un dels jaleos de les festes de Ciutadella per Sant Joan, un
peninsular borratxo i tarat va apunyalar un dels cavalls en ple
espectacle, i que immediatament un grup de menorquins el varen
envoltar i l'apallissaren, mentre la policia local que hi havia per
la zona dissimulava per no intervenir-hi. Bé, si l'esdeveniment és
cert, aquesta pallissa i aquesta deliberada negligència policial
constitueixen un acte absolutament impecable de civilitat, una
defensa radical de la bellesa, un homenatge generós a l'alegria. És
el mínim que es mereixen "per elegància i per grandesa" tots
aquests cavalls.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.