L'estiu illenc és sobretot sinònim de revetles, no cal haver-ne anat a gaires per saber que en som experts: catedràtics de la festa, doctors en vicis i borratxeres. Els mallorquins medievals varen construir durant anys una imponent catedral gòtica mentre que els mallorquins actuals construïm cada divendres i dissabte d'estiu una gran catedral d'oci. Res a dir, els temps canvien, i potser hi ha tant de Déu en un tassonet de whisky i un parell de ratlles de cocaïna com en una missa qualsevol... Cap revetla d'entre totes les que se celebren a Mallorca durant l'estiu, però, no és gens ni mica comparable ni tan sols al més modest i poc concorregut dels jaleos menorquins. Per un parell de raons, perfectament simples. Els jaleos no són divertits ni entretinguts, són emocionants. I no són folklore, són poesia.

Per a l'espectador profà però respectuós, assistir a un jaleo és menys una simple experiència ociosa que una descoberta de l'antropologia lírica. No és només la veneració sense mesura amb què els cavalls són tractats, ni tampoc l'elegància precària dels genets governant l'animal i exaltant la gentada. És tot l'espectacle, al complet. L'entrada lenta i greu dels cavallistes experts a la plaça que dominen la situació perquè s'han entrenat tota la vida per saber dominar-la; l'entrada més atrevida dels més joves; els músics de la banda que mentre van tocant s'alcen de les seves cadires i sacsegen, entremaliats, els instruments; els cavalls que quan s'alcen de potes enlaire es deixen aguantar per les mans dels espectadors i pareixen un enorme castell de carn esplèndida i fan pensar en un poema de Blai Bonet o de César Vallejo o en un quadre de Rubens o en una escultura clàssica anacrònicament abarrocada; el cavallista que cau en terra i és ovacionat en aixecar-se i tornar a muntar; els espectadors experimentats que participen del jaleo per mil·lèsima vegada i saben com reconduir els cavalls quan es mig desboquen i enfilen cap al públic que es tira cap endarrere i que té por però somriu...

És per tot això que els jaleos són alguna cosa més que una simple festa espectacular, i és tot això el que els dóna el seu caràcter de cerimònia indòmita i alegra, que només exigeix a aquells que hi vulguin prendre part una dosi de valentia i una altra dosi de felicitat. M'expliquen que fa un parell d'anys, durant un dels jaleos de les festes de Ciutadella per Sant Joan, un peninsular borratxo i tarat va apunyalar un dels cavalls en ple espectacle, i que immediatament un grup de menorquins el varen envoltar i l'apallissaren, mentre la policia local que hi havia per la zona dissimulava per no intervenir-hi. Bé, si l'esdeveniment és cert, aquesta pallissa i aquesta deliberada negligència policial constitueixen un acte absolutament impecable de civilitat, una defensa radical de la bellesa, un homenatge generós a l'alegria. És el mínim que es mereixen "per elegància i per grandesa" tots aquests cavalls.