D'on surt tot aquest interès dels russos, canadencs i americans per l'Àrtic? Se sap des de fa molts anys que davall les capes fredes hi ha reserves de petroli i gas natural que fan de les del Golf Pèrsic una rialla. Però el que ha canviat és la temperatura. Els que es dediquen a aquestes coses calculen que amb el canvi climàtic aquestes reserves energètiques podrien molt aviat estar a l'abast. Si el gel es fon hi haurà una gran franja de terreny verge perquè les petrolieres s'expandeixin.

L'espectacle dels governs més interessats, tots orgullosos de ser moderns, democràtics, oberts al segle XXI i a la col·laboració internacional, és patètic. Els russos enviaren dos submarinets al fons marí àrtic on de manera simbòlica clavaren la bandera russa. La televisió de Moscou n'informà segons les tradicions més clàssiques d'abans de Gorbachev: el documental que mostrava la proesa de la marina nacional en el telediari incloïa escenes robades ni més ni menys de la pel·lícula Titànic, les presentava com si fossin imatges dels seus herois davall el gel. Un jovenet finlandès, fan de la pel·lícula, ho va veure a internet i ho va destapar, i les rialles encara sonen pels estudis de televisió de la resta del món. Però els canadencs no riuen molt. L'Àrtic és, en part, seu, diuen, i fan comptes deixar clar quin és el seu territori. Els seus veïns americans s'han apuntat i diuen que estan preocupats per aquesta mena d'imperialisme i que no es pot deixar així. I els darrers a aixecar la seva bandera han estat els danesos, que fa dos dies anunciaven una expedició davall el pol Nord, per veure si la serra muntanyenca submarina que els russos diuen que és seva en realitat està conectada amb Groenlàndia, territori danès devora la costa oest del Canadà.

Les vendes de cartes submarines de l'Atlàntic Nord es deuen haver disparat. Sembla que hi hauria d'haver algú que aixecàs la veu i els digués que s'asseguin i assumeixin la responsabilitat que tenen per mantenir un diàleg sensat i gestionar els territoris polars en comú.