La zoòloga britànica Jane Goodall, en els primers anys de la
dècada de 1960, va descobrir a Gombe, a la ribera del llac
Tanganika, que els ximpanzès usen utensilis i cacen. La doctora
Goodall, al seu llibre Una altra manera de viure: quan el menjar
importa conta que un matí frustrant, quan quasi tots els ximpanzès
encara eren evasius i fugien quan la veien, s'estava obrint camí
entre la vegetació humida. De cop, es va fixar en una figura
ajupida damunt un termiter. Mirant a través del fullam comprovà que
era un ximpanzè que començava a perdre la por d'aquella estranya
mona blanca. Va veure com agafava una tija d'herba, la ficava dins
el termiter, esperava un moment i la treia coberta de termites, que
desprenia amb els llavis. Per primera vegada, va veure un ximpanzè
salvatge usant un instrument per menjar. L'eminent zoòloga confessa
que era una observació tan emocionant que més tard va pensar que la
podia haver imaginat. Però pocs dies després, va tornar a veure com
dos ximpanzès tornaven a fer la mateixa operació. I no sols això,
va veure com un d'aquells arrancava una branca d'un arbre i li
llevava les fulles per transformar-la en una eina útil per als seus
propòsits. Goodall conclou que es va adonar que el menjar era un
fet molt important tant per als ximpanzès com per a les
persones.
Havia estat l'any 1957 a Olduvai amb els antropòlegs Louis i
Mary Leakey, a la recerca de restes fòssils d'homínids. Animada
pels Leakey inicià l'estudi dels ximpanzès a Tanzània, formant part
d'un grup integrat també per Biruté Galdikas, que començà a
estudiar els orangutans de Borneo el 1970, i Diane Fossey, que el
1967 s'internà a les muntanyes de Virunga per estudiar els
goril·les de muntanya. Fossey fou assassinada per caçadors furtius
el desembre de 1985.
Els treballs de Goodall van més enllà de l'estudi dels grans
primats, els nostres parents més propers en el tronc evolutiu, i se
centren en la protecció de la vida natural, com també en el fet de
mostrar les arrels del comportament i la gènesi de la cultura
humana. A partir d'un amor profund cap als animals s'adonà que si
no es preservaven els boscos i la terra la seva supervivència era
impossible. A partir d'aquí, es podrà coincidir o no amb les seves
idees, però s'ha d'admetre que Goodall ha demostrat una força de
voluntat a prova de les més greus adversitats.
L'observació dels canvis culturals i ambientals la va dur a
entendre la importància del menjar. Com ella diu: «de cada vegada
és més clar que el procés de cultivar, recol·lectar, vendre,
comprar, preparar i menjar aliments ocupa un paper fonamental en el
desenvolupament del món». Empesa per un estímul ètic incansable,
denuncia els aliments malsans i l'enverinament de la terra, l'aigua
i l'aire amb productes químics, la destrucció de les selves
tropicals per implantar-hi monocultius industrials i la retirada
dels darrers pagesos tradicionals arraconats per les grans
empreses. També es refereix a la rapidesa en què estan
desapareixent les botigues de comestibles que abans venien
productes locals: «de fet, molts dels aliments regionals, la rica
diversitat de cultius, es consideren en perill d'extinció a causa
del control que exerceixen les multinacionals sobre la nostra
alimentació i la nostra cultura».
Li preocupa que de cada cop hi ha més gent que compra en un
supermercat menjar precuinat i congelat, i que menja sense saber
què menja. La majoria de les persones mai no es demanen com s'han
obtingut aquests aliments, ni la distància que han recorregut abans
d'arribar a les botigues, i quanta energia i recursos s'han emprat
per transportar-los. S'ha produït un greu trencament entre les
persones i la terra.
Defensa una agricultura basada en el respecte a la biodiversitat
i, optimista, considera que «s'està produint una revolució
alimentària silenciosa i lenta, però profunda. Se sol conèixer com
el moviment de productes locals». Reprodueix les paraules de Percy
Schmeiser, l'agricultor canadenc que va dur als tribunals Monsanto,
que li havia contaminat amb transgènics els seus camps de blat: «La
meva dona i jo tenim setanta-dos i setanta-tres anys. No sabem
quants d'anys ens queden, i ho veim així: com a padrins, ens hem de
demanar quina classe d'herència volem deixar als nostres néts. Els
meus padrins i els meus pares ens deixaren la terra. No vull deixar
als meus descendents una terra, un aire i una aigua plenes de
verins.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.