La zoòloga britànica Jane Goodall, en els primers anys de la dècada de 1960, va descobrir a Gombe, a la ribera del llac Tanganika, que els ximpanzès usen utensilis i cacen. La doctora Goodall, al seu llibre Una altra manera de viure: quan el menjar importa conta que un matí frustrant, quan quasi tots els ximpanzès encara eren evasius i fugien quan la veien, s'estava obrint camí entre la vegetació humida. De cop, es va fixar en una figura ajupida damunt un termiter. Mirant a través del fullam comprovà que era un ximpanzè que començava a perdre la por d'aquella estranya mona blanca. Va veure com agafava una tija d'herba, la ficava dins el termiter, esperava un moment i la treia coberta de termites, que desprenia amb els llavis. Per primera vegada, va veure un ximpanzè salvatge usant un instrument per menjar. L'eminent zoòloga confessa que era una observació tan emocionant que més tard va pensar que la podia haver imaginat. Però pocs dies després, va tornar a veure com dos ximpanzès tornaven a fer la mateixa operació. I no sols això, va veure com un d'aquells arrancava una branca d'un arbre i li llevava les fulles per transformar-la en una eina útil per als seus propòsits. Goodall conclou que es va adonar que el menjar era un fet molt important tant per als ximpanzès com per a les persones.
Havia estat l'any 1957 a Olduvai amb els antropòlegs Louis i Mary Leakey, a la recerca de restes fòssils d'homínids. Animada pels Leakey inicià l'estudi dels ximpanzès a Tanzània, formant part d'un grup integrat també per Biruté Galdikas, que començà a estudiar els orangutans de Borneo el 1970, i Diane Fossey, que el 1967 s'internà a les muntanyes de Virunga per estudiar els goril·les de muntanya. Fossey fou assassinada per caçadors furtius el desembre de 1985.
Els treballs de Goodall van més enllà de l'estudi dels grans primats, els nostres parents més propers en el tronc evolutiu, i se centren en la protecció de la vida natural, com també en el fet de mostrar les arrels del comportament i la gènesi de la cultura humana. A partir d'un amor profund cap als animals s'adonà que si no es preservaven els boscos i la terra la seva supervivència era impossible. A partir d'aquí, es podrà coincidir o no amb les seves idees, però s'ha d'admetre que Goodall ha demostrat una força de voluntat a prova de les més greus adversitats.
L'observació dels canvis culturals i ambientals la va dur a entendre la importància del menjar. Com ella diu: «de cada vegada és més clar que el procés de cultivar, recol·lectar, vendre, comprar, preparar i menjar aliments ocupa un paper fonamental en el desenvolupament del món». Empesa per un estímul ètic incansable, denuncia els aliments malsans i l'enverinament de la terra, l'aigua i l'aire amb productes químics, la destrucció de les selves tropicals per implantar-hi monocultius industrials i la retirada dels darrers pagesos tradicionals arraconats per les grans empreses. També es refereix a la rapidesa en què estan desapareixent les botigues de comestibles que abans venien productes locals: «de fet, molts dels aliments regionals, la rica diversitat de cultius, es consideren en perill d'extinció a causa del control que exerceixen les multinacionals sobre la nostra alimentació i la nostra cultura».
Li preocupa que de cada cop hi ha més gent que compra en un supermercat menjar precuinat i congelat, i que menja sense saber què menja. La majoria de les persones mai no es demanen com s'han obtingut aquests aliments, ni la distància que han recorregut abans d'arribar a les botigues, i quanta energia i recursos s'han emprat per transportar-los. S'ha produït un greu trencament entre les persones i la terra.
Defensa una agricultura basada en el respecte a la biodiversitat i, optimista, considera que «s'està produint una revolució alimentària silenciosa i lenta, però profunda. Se sol conèixer com el moviment de productes locals». Reprodueix les paraules de Percy Schmeiser, l'agricultor canadenc que va dur als tribunals Monsanto, que li havia contaminat amb transgènics els seus camps de blat: «La meva dona i jo tenim setanta-dos i setanta-tres anys. No sabem quants d'anys ens queden, i ho veim així: com a padrins, ens hem de demanar quina classe d'herència volem deixar als nostres néts. Els meus padrins i els meus pares ens deixaren la terra. No vull deixar als meus descendents una terra, un aire i una aigua plenes de verins.
