De la il·lusió al primer desencís

Aquí hi hem de cercar la clau de la il·lusió per haver-se format un govern sense el PP i de l'enorme crèdit (en forma de moderació i paciència) que aquests votants estam disposats a concedir al nou govern, que no tendrà gens fàcil redreçar la, en gairebé tots els aspectes, desastrosa situació heretada dels darrers quatre anys.

Malauradament, però, causà una justificada frustració veure com una de les primeres decisions del Govern (de tot o d'una part?) va ser nomenar portaveu una persona que explicitava no poder expressar-se en les dues llengües oficials. La mancança era amb el català, la llengua que la legislació determina que els alts càrrecs han d'usar normalment. Una frustració semblant a la que hauria tengut el militar polonès si, en entrar els seus "cosa que no passa a la pel·lícula", s'haguessin dedicat a bombardejar els pocs edificis que continuaven drets.

I en aquest cas la responsabilitat no s'ha de fer recaure en la senyora Nájera, sinó en el Govern que la va nomenar portaveu, establint un precedent pervers, sobretot per l'ús que en podran fer futurs governs. No era ella que no podia parlar «normalment» en català, era el Govern. Tenint en compte les característiques que ha de tenir un portaveu, ¿no hi havia ningú altre del Govern que les reunís sense necessitat d'infringir la legalitat lingüística? Si és així, ben poc diu a favor dels membres del nou Govern. ¿O és que darrere d'aquest nomenament hi ha objectius altres que el bon govern? Al marge de possibles interessos del PSOE, ¿és la millor portaveu per als consellers d'UM i del Bloc? ¿Hi estaven d'acord o ho saberen pels diaris? Vaja, idò! ¿Com es podria fer complir la legalitat (lingüística o no), si el Govern es disposava tan ostentosament a incomplir-la? ¿Quanta despesa en espots publicitaris incitant els nouvinguts a aprendre el català faria falta per contrarestar l'antiespot que suposa cada aparició d'una portaveu del Govern que no l'usa? Sens dubte molts de milions d'euros al cap de l'any, i no per avançar, sinó només per provar de compensar les conseqüències negatives d'una decisió, com a mínim, irresponsable.

Afortunadament, segons sembla, un cop comès l'error (volgut o no), s'ha reconduït el tort de la millor manera possible, abans "fins i tot" dels «cent dies». No es tractava de canviar de portaveu (pitjor el remei...), sinó que la portaveu parlàs en català, que en té prou coneixement (abans ja la hi havíem sentit parlar amb prou fluïdesa; potser no tanta com en castellà, però tampoc ningú li ho exigirà). No fer-ho per vergonya seria, sens dubte, un excés d'imprudent prudència.

Passar a parlar en català ara, amb normalitat, tal com ha enunciat i com estableix el decret 100/90, pot demostrar moltes coses en positiu. D'una banda, respecte pel país on viu i pel càrrec que ocupa; de l'altra, que, amb voluntat, tothom pot incorporar la llengua catalana al patrimoni lingüístic personal i arrodonir el procés d'integració a les Illes.

Si ho fa així, serem molts els qui ens n'alegrarem, com ens hem alegrat cada vegada que li han arxivat querelles.
Si vol superar amb rapidesa el fre que li suposa ser conscient que parla el català amb algunes dificultats, la millor manera és que l'usi amb freqüència i que no es cansi de repetir als catalanoparlants que l'envolten que l'usin amb ella, que "basant-se en normes de falsa urbanitat" no la «protegeixin» del contacte quotidià amb la llengua pròpia de les Balears.

Joan Melià, filòleg