Sens dubte un dels millors futbolistes de la història ha estat en Diego Armando Maradona, hores i hores de cua vaig haver de fer a l'Estadi Lluís Sitjar per aconseguir una entrada per poder veure aquella meravella que, amb la pilota als peus, podies somniar i veure que alguna cosa gran passaria. Fou el primer partit que jugava amb el «Barça» i els illencs tinguérem la sort de poder-ho veure en directe. Bé, ja no en parlaré més d'en Maradona, prou coneixem tots la seva vida, tant esportiva com privada, però sí que m'agradaria recordar un anunci publicitari que va fer l'argentí i que mostraren totes les cadenes de TV, on demanava als joves que, mai de mai i sota cap concepte, consumissin drogues. Fou un reclam publicitari amb un fort impacte provocatiu per evitar als joves i als no tant joves, les ganes de consumir cap casta d'estupefaents. Ja ho veieu, ell que hi ha acabat més enganxat que una sola a una sabata. D'això se'n diu, predicar el que no es creu. Però no us creieu que casos de persones que demanen als altres, el contrari del que ells fan, són molt enfora de per aquí, no, que va! N'hi ha que ens són ben nostrats. L'altre dia després de l'elecció de la presidenta del Consell de Mallorca, el nou portaveu de Partido Popular, el senyor Jaume Font (i que consti que és d'allò milloret que té el PP, ho dic sincerament), advertí que el seu grup pensa fer una creuada en contra de «l'ús partidista, la corrupció i la manca de transparència». Bon jesuset de Pina! estem salvats! Si ells, els que fa quatre dies encara manaven, de l'ús partidista, la corrupció i la manca de transparència en feren la Bíblia en vers. Basta passar per Calvià per veure com el «Berlusconi Pepero» calvianer, s'ha agut d'empassolar totes les denúncies que va posar en contra de l'anterior batlessa i que els jutges les han arxivades per falses, totes; No cal parlar de la corrupció del cas d'Andratx, de si és dilluns i són les set del matí; i de l'ús partidista dels cavallistes de ses Salines, què me'n direu? I de la transparència de les cintes del batle de Santa Margalida, què? Si fins i tot per devers sa Pobla quan parlen de corrupció es fa baixet baixet, no sigui que els morts es despertin i els facin anar a votar, un altre pic. I és que, no és el mateix receptar que prendre. Jo, que sóc amic (una mica) d'en Jaume Font, li vull donar un consell sincer, de tot cor: Està molt bé fer una creuada en contra de la corrupció, però no només s'ha de fer quan s'està a l'oposició, que això és molt fàcil, és quan es governa que també cal fer-la, a la creuada de mans netes, i a la passada legislatura, el Partido Popular de Balears, ha tingut les mànigues massa amples, se'ls ha escapat el seny per les bardisses i són molts els que han xuclat de la mamella grossa, i així els ha anat.
Un altre cas que podríem posar al mateix sac és, sens dubte, el de l'anterior director general de Política Lingüística. El senyor Miquel Melià en un article al DdB, s'acomiada (cosa que, segurament, molta de gent li agraeix, a la carta, em refereixo) amb la satisfacció per la feina feta pel foment, el coneixement, l'ús social i l'estimació per la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tot i agraint entre d'altres moltes institucions i entitats a: l'administració perifèrica de l'Estat espanyol i a institucions militars, ja ho he dit, entre d'altres moltes institucions, per la labor a favor de la llengua catalana. Les altres entitats (algunes) una mica hauran col·laborat, les dues que he citat, poc i res. Manifesta, també, el senyor Melià la més sincera gratitud al senyor Jaume Matas, a la senyora Rosa Estaràs i al senyor Francesc Fiol la confiança que amb ell dipositaren (és de ben nascuts esser agraïts), un deu pel senyor Melià, però, amb aquests tres avaladors, la salut de la llengua catalana, està més malament que un operat de cor pel doctor Martínez Bordiu, el gendre del dictador (diuen que en Franco els matava a la guerra, i el doctor Martínez a «La Paz»). Bé, idò, tot i les meravelles que amb la boca grossa diu l'exdirector general de Política Lingüística, de la llengua catalana, és el mateix (tot i que no ho sembla ja que a la carta d'acomiadament no en diu res) que el passat mes de març va dir que «en el nostre país, exigir l'obligació de saber català és com ser de la ETA».
La perla ens la posà l'altre dia en Mateu Matas «Xurí» quan ens diu que: El millor regal per a la llengua catalana és el comiat del senyor Melià. Bé, doncs, ja ho veieu, de Maradonas, que prediquen el que no creuen, n'hi ha per tot arreu, a ca nostra també. L'única diferència, és que n'hi ha que no han jugat mai amb el «Barça».
