Una turista nord-americana es passeja per Barcelona i en una setmana dina al Restaurant Barceloneta, fotografia el paisatge marítim des de la platja de Sant Miquel, visita el Museu Picasso, la Rambla, el Passeig Colom, el Moll de la Marina (Port Olímpic), la Rambla de Catalunya, els carrers Argenteria i Montcada, veu un correfoc a les portes de l'església de Santa Maria, visita el Palau Moja, la Pedrera i alguns altres indrets emblemàtics de la capital catalana. Gairebé res que no faci qualsevol dels milers de turistes amb una guia turística de la ciutat a la mà: visitar postals emblemàtiques. L'única diferència és que la turista és l'agradosa Scarlett Johanson i que el director del tour és Woody Allen. Ara que Allen ja no interessa gens als seus compatriotes, es passeja per Europa obrint franquícies al millor postor, amb una astúcia i un desacomplexament propis d'un mite en vies de prejubilació que ha vist que el negoci està a fer-se fotos al costat dels seus fans de joventut que avui ocupen llocs de poder. I en això està immersa

Barcelona, que ha agafat el relleu a Londres i que el passarà a qualsevol altra capital on la progressia governamental sigui tan "és possible?" provinciana com la barcelonina. Que el cinesta faci catàlegs turístics a la carta no és preocupant ni és escandalós, té un punt de patetisme que s'avé prou amb els resultats de les seves últimes aportacions a la història del cinema, tret d'alguna honrosa excepció: ho serà també Barcelona? Ho dubt, perquè ja fa temps que Allen encadena mediocritats i la seva darrera llum la va gastar a «Match point». Si tenim en compte que alguns dels caps visibles del primer Pacte de Progrés a Balears ja correren a Nova York a fer-s'hi una foto de grup i que allò va acabar com va acabar, l'estada barcelonina d'Allen bé podria ser una estratagema de l'empresari Jaume Roures per fer uns calerons esquerranosos fàcils i de passada, acabar amb el govern de Montilla.