Sant Pere va a passejar / amb una barqueta nova...

Els cas de les barques del bou és diferent, horabaixenc, devers les cinc hi ha una certa lulea quan arriben. Primer amarren i ja tot d'una els patrons vigilen i els armadors controlen el que baixa de la barca i es descarrega damunt uns carretons de ferro. Ara és època de galls, molls, pagells, raps, rajades, gatons, sorells, gerret i peix de prémer a voler, poca gamba. La gamba guapa és la de per Sóller, grossota i vermella. «A mi no m'agrada», me diu en Pere, com estugós, «perquè és grossa i quan tens el cap torrat la coa encara és crua i acabes cremant o una cosa o l'altra. Me va millor una mida més petita. Tu diràs: quins roïssos! Però és així». El grupet conversa, mentre uns homes cusen les xarxes de niló verd i blau.

«Vàrem enfonsar l'altra barca, el bou més vell. Era un dia de mar podrida de gener, però pareixia el maig. Vint-i-cinc minuts i... cap al fons. L'havíem remolcada fins al cap de Regana. Ahir vaig mostrar les fotos a mon pare i es va posar a plorar. Una barca nova ara costarà un milió i mig d'euros, quan sigui aquí. Jo la volia fer a unes drassanes dels Països Catalans, a Sant Carles de la Ràpita, però estàvem en llista d'espera i haguéssim perdut la subvenció d'Europa. Idò per avall s'ha dit, fins a Cartagena». Els bous que van a la gamba durant els mesos de l'estiu, se'n van cap al Port d'Andratx i hi romanen. D'allà estant, només volten sa Dragonera i amb un no res ja són per davant Sóller. «Veus aquelles portotes de ferro, grosses, a popa, allò és el que fa renou d'ovni. Que no ho has sentit a dir que per devers la mar de Sóller senten uns renous des de les profunditats? Això són collonades, això dels ovnis vull dir. És clar que sempre n'hi haurà que hi creuran, però quan pugen aquestes peces i peguen devers el 'rodillo' de popa fan un renouer impressionant, quasi destrossen la barca, que s'ha de reforçar, però, quin remei, s'ha de salpar...».

El patró major regala barrets de propaganda i en Tòfol, ja ben begut, se passeja prop dels carretons dient que vol ajudar; li posen quatre gerrets dins una bossa de plàstic, perquè no emprenyi pus. Els turistes, retrata que te retrata, i els pares assenyalant els peixos, diuen als seus al·lots: «Això és una escórpora», i en realitat és una aranya de cap negre, però la seva vocació didàctica queda satisfeta. Fa temps els pescadors trabucaren per terra tota la sardina pescada. N'hi havia massa i el preu havia baixat a mig euro la caixa de nou quilos. Quina llàstima! La sardina mediterrània ara és bona, està grasseta i, torradeta, sense treure les butzes, amb els dits, li fuig tota l'escata, amb poca sal i un poc d'oli d'oliva, és un dels menjars més gloriosos de la terra. De la mar, hauria de dir. Els molls, rogencs, que pesquen les barques del bou són els millors, molls de xarxa, són de roca i no tenen tant de gust de mariscot, ni de fang; els petits, ben fritets, un poc enfarinoladets, volta i volta, molts d'alls, es poden menjar sencers, espina i tot. Una delícia.

La barca nova, que traginarà el sant, fa vint-i-quatre metres, molt moderna, amb un bulb a proa que romp els cops de mar i la fa més marinera. Tothom pot fer feina a cobro, cinc persones per manejar-ho tot des dels xigres al pont. «Jo ja l'he estrenada, amb un temporalasso, més avall de Cabrera, era dia cinc de Maig, però així hi tot ens fotérem un 'caldero', anant de banda a banda». Mentre parlam, surt una barqueta, amb una pastera auxiliar amb aquells llumots que van amb butà, són el Morrons, en Xesc i en Toni. Ara en Xesc s'ha casat amb una filla d'en Cosidor, tenen tres «pedres» al mercat. Són moltes pedres, una bona paradeta, el pare va fer molts de doblers, ara ja ha surat els fills, i no n'hi deixen manejar tants». «És molt car el manteniment d'un bou, només el canvi d'oli ens costa més de 3.000 euros, i és mal de fer trobar mariners i mecànics. Qui fan doblers són els intermediaris. En Morreny agafa avió, se'n va a Xina i allà compra gamba tota la que vol, per no res, i amb avió, cap aquí... Com hi podem competir ? Aquí som els més ecologistes del món: que si les talles, que si las xarxes, que si tot, que si la veda ... i a Xina, res de res, estan 'esquilmant' la mar». «No mos salvarem. Avui hem desembarcat centcinquanta caixes de peix, però la meitat eren maires, que te creus, el pagaran a trenta cèntims. Ara mos fan dur una «caixa blava», un invent d'un de Madrid, com una «caixa negra» d'un avió, però que sempre se romp i no basten mil euros. Noltros "diu «noltrus»"som de Capdepera. Saps quantes barques hi havia a Cala Rajada? Onze. Ara, n'hi ha dues». «Idò aquí passarà una cosa semblant. Si mos deixaven dur gent, com a Sicília, mos salvaríem. Carregar una dotzena de persones, tirar les xarxes a dues o tres milles, buidar de peix , llavors fer un arrosset ... i tornar. Així seria diferent. Però no hi ha normativa, ho estudien a la universitat d'Alcalá de Henares, com si allà hi hagués la mar! (Sant Pere va a passejar / amb una barqueta nova. / Tots els peixos de la mar / treuen el cap a defora).