A vegades m'he queixat que les notícies grosses, les bombes periodístiques, s'estrevenguessin lluny, temporalment, de la meva columna sabatina i, quan m'arribava el torn, tothom ja hi havia dit la seva. Ara, la paradoxa ha fet que la notícia es conegués en dijous, dia, mirau per on, que tenc les meves expectatives vitals posades en la sàtira de Pòlonia i en el sorteig de la primitiva. La dimissió de Matas va ser un afegitó més a aquestes perspectives vitals.

Permeteu-me també que us faci avinent que la interrogació del títol és una mica simbòlica i decorativa. Vaja, per quedar bé i per tenir, encara que el subjecte no s'ho mereixi, un mínim de cortesia amb aquell que fuig, udolant i mossegant a l'aire (potser n'és la inèrcia de tants d'anys), amb la coa entre les cames, després d'haver estat destronat per haver estat incapaç d'arribar a cap acord amb ningú, conseqüència d'haver, sobretot, escalivat de valent aquells a qui ara retreu que no siguin els seus aliats naturals.

Però anem a pams. En primer lloc es demostra que Jaume Matas és un mal perdedor. Aquesta fugida a la desbandada, tan incontrolada, lluny d'honorar-lo el deshonra, sobretot si es té en compte que, des de dia 28 de maig, proclama als quatre vents que ell ha estat el guanyador de les eleccions i qualsevol forma de govern que no sigui encapçalada per la seva persona és una malinterpretació de la voluntat popular. Per tant, ell hauria d'haver quedat a menjar una mica de morena, el poble en bona part va votar un projecte encapçalat per ell, un projecte que podia tenir dues opcions: majoria absoluta o majoria simple; en el segon cas, els pactes hi entraven en joc. Una altra cosa hauria estat que el fracàs hagués estat estrepitós i haguessin perdut, en la contesa, set o vuit diputats. Llavors seria explicable fins i tot una rotunda dimissió la mateixa matinada electoral.

D'altra banda, ho he dit a la metàfora, se n'ha anat amb la coa entre les cames, lladrant i mossegant, encara que sigui a l'aire. Matas sabia perfectament que si no assolia la majoria absoluta hi entrava en joc això que ell n'ha anomenat, com si fos una cosa indigna «la política dels despatxos». No, no ho ha dit explícitament, al contrari, ha reconegut que era legal i democràtic, però a vegades els gestos, les reiteracions argumentals, els tons de veus i altres elements no verbals denoten que hi ha un ressentiment. Que és legal, però no li ha acabat de passar bé pel canyó! I ja se sap que quan un poc de menjar no ens entra bé pel canyó, vénen les estossinades aspersives. A més, ell sabia perfectament que era una tesitura en què es podia trobar si no assolia la majoria absoluta, era un escenari que havia de preveure i ell això no ho ha previst, ha mossegat a esquerra i també a dreta. Els seus aliats mediàtics dia sí i dia també s'han acarnissat amb els que llavors ell els hauria d'haver estès la mà. Per tant, prèviament, han cremat de mala manera i sembrat de sal el territori on després pretenien que hi florissin els pactes. L'estratègia dels despatxos, o millor dit, la cultura del pacte, és ben democràtica... Ells mateixos ho varen experimentar quan, en un despatx empresarial crec que a Madrid, Jeroni Albertí els va atorgar el poder a les primeres eleccions autonòmiques. I el PP ho ha practicat ara a Canàries... i allà on li ha convingut o ha pogut. Ara dóna a entendre, Matas, que UM no l'ha correspost. Vaja, si Matas va oferir un pacte a na Munar, en l'anterior legislatura, i li va donar el Consell, no ho va fer gratia et amore com diu ara. Ho va fer perquè li ha estat més fàcil governar, ha tengut un enemic menys. I també perquè al Consell de Mallorca, el PP no tenia la majoria absoluta. I sospit també, que fent ús d'allò que deim «que la confiança fa oi», allò que podria entrar dins les intencions de Matas, en proposar-li el pacte, era fagocitar UM. A vegades la víctima és més bona de degollar quan pastura tranquil·la al teu costat.... (I ara diré, de passada, que no entenc aquesta dèria dels dos grans partits espanyolistes illencs de voler fagocitar els seus aliats naturals autòctons, UM per part del PP; el PSM, per part de PSOE). Tampoc m'acab de creure que el de Progrés, és un pacte d'interessos per fer-los fora a ells i que dóna l'esquena a la ciutadania. Potser convendria que es miràs a ell mateix: atès que marxa a l'empresa privada, les grans obres faraòniques han obeït als interessos estrictes de la ciutadania o n'hi ha d'altres d'amagats? Finalment, una cosa em preocupa: qui serà el seu successor definitiu? Encara que no siguin sants de la meva devoció i en segons quins aspectes que a mi m'interessen ho han fet força malament; no hem de perdre de vista que encara ho poden fer pitjor. Vaja i perquè m'entengueu, si el successor és de l'escola mallorquina, encara rai, però si és de l'escola messetària, com aquests cadells que tenia na Cirer a Cort que no en deien cap en mallorquí.... Vaja, que ens apleguin a tots combregats i confessats....