La Santíssima Trinitat

En el fons, és tot u. Així ens ho feien aprendre a la doctrina, que Déu «era uno i trino». Tanmateix, en el fons del nostre subconscient, no era una trinitat democràtica, on els integrants de la «troika» decidien quin seria el corpus doctrinari a expandir i les estratègies que es durien a terme. Ans al contrari, hi havia com una gradació unidireccional. El Pare exercia de dictador, allò que emanava del Pare no tenia la mínima discussió. Fins a tal punt que el Fill va haver de tòrcer el coll, malgrat les súpliques desesperades a Getsemaní, i es va haver de deixar immolar, i no només això, sinó també vilipendiar i humiliar. I el pobre Esperit Sant! que anava de mosset d'encàrrecs i tant li era anar a fecundar la Verge com haver d'entrar dins la còrpora d'un rebel, o haver de fer trabucar el carro de les cogitacions a Sant Agustí. Quasi una ànima en pena. El plaer de ser un noningú, només per ser divinitat!

Ara, aquests dies, no sé per què m'ha revengut aquesta cosa del misteri de la Santíssima Trinitat i la seva naturalesa. Potser perquè per la premsa s'ha airejat això de la naturalesa del PP. Si és el mateix PP el d'aquí, el de València, el de Barcelona o el de Madrid. I tanmateix, sofismes a part, la doctrina i la praxi demostren que són una mateixa cosa i, si m'ho permeteu amb un exabrupte molt de la terra i un molt irreverent, us diria que «dels collons d'un en poden penjar l'altre». Fins i tot, la unitat i la unicitat del PP ha esdevingut un dels dogmes més inexorables d'aquests darrers anys. I si quan parlàvem de la Santíssima Trinitat dèiem que hi havia una unidireccionalitat dictatorial que anava del Pare, que regna en el Cel, cap a les altres persones, també en el PP hi ha una unidireccionalitat que emana des del seu cel particular, que és Madrid i el carrer Gènova, i s'expandeix cap a les altres persones (llegiu, en terminologia seva, províncies). No cal brostejar gaire per trobar mostres més que eficients d'això que deim. Recorden qui va enderrrocar Gabriel Cañellas...? no va ser el poble que, com un Barrabàs vulgar, el preferia a qualsevol altre. Cañellas fou immolat vilment per tal que el seu Déu, en aquest cas n'Aznar, assolís la Glòria. O també, no fa gaire, supòs que principis d'aquesta legislatura estatal, no recorden que na Rosa Estaràs repetia punt per punt, i gairebé sense traduir-ho, les mateixes paraules que sortien des de Madrid? (Per anar en contra del PSOE, evidentment). També des del carrer Gènova és el lloc on s'han hagut de confeccionar les llistes populars en la candidatura municipal d'Alacant. En són unes poques mostres. Fins i tot, algú que de tant en tant se li permet alguna frivolitat, com pugui ser en Pere Rotger, que motu propio va cridar allò de «No a la Guerra», l'altre dia es va manifestar amb el sector més espanyolista i més retrògrad del PP, a la plaça de Cort. I tanmateix, ni en Pere Rotger no ha dimitit quan el seu cap espiritual, n'Aznar, ha reconegut que la gran coartada per envair Iraq ha estat una burda mentida i que no hi havia armes de destrucció massiva.

I per si no n'hi hagués prou, dijous, que encara és molt fresc, en Rajoy va dir que el seu model d'ensenyament prioritzava l'anglès, el castellà i en tercer lloc les altres llengües. I quan una mallorquina, en el mateix programa, es queixà que el seu fill rebia el 90% de les hores en llengua catalana, en Rajoy va contestar que ell lluitaria perquè s'imposàs el model que abans havia explicat. I posat a veure com és d'allargada i profunda l'ombra del Pare, parlant en terminologia de Santíssima Trinitat, resulta que un senyor com Miquel Melià i Caulés, filòleg eminent, especialitat catalana; lluny de dir ben fort que els companys de valència, que neguen la unitat de la llengua, van equivocats i són uns incultes i uns manipuladors; resulta que va i diu que aquells que pretenem viure en català, íntegrament en català, som com els d'ETA. Misteris de la Santíssima Trinitat!