algo de nubes
  • Màx: 18.78°
  • Mín: 13.93°
18°

En direcció prohibida

L'entrecuix de Jim Morrison La rebel·lia ja no és el que era. I si no, que ho demanin a aquests fans del grup de rock The Doors que ara, trenta-vuit anys després de la mort del seu ídol, el poeta i cantant Jim Morrison, intenten convèncer per tots els mitjans el governador de Florida perquè l'indulti pòstumament dels càrrecs d'obscenitat i exhibicionisme indecent de què fou acusat -falsament, diuen els improvisats advocats rockers- l'any 1970. Els fets succeïren durant un concert celebrat a Miami l'any 1969, i representen un dels punts àlgids de la llegenda maleïda de Jim Morrison, una de les figures més mítiques de la història del rock'n'roll, la qual cosa sobretot vol dir que és una de les figures que més es va drogar, més litres d'alcohol va beure, més abundosament va follar, més escàndols va ser capaç de muntar i, sobretot, més tristament jove va atrevir-se -el verb és un tribut a les exaltacions innocents de l'adolescència- a morir.

Com era habitual en ell després d'uns dos primers anys de fama excitant però més o menys ben duta i controlada, el dia del concert de Miami Morrison va pujar a l'escenari absolutament borratxo, tant que gairebé no s'aguantava dret ni podia recordar les lletres de les cançons ni tampoc podia entonar-les: en lloc de la melodia li sortien uns remucs i en lloc de paraules deixava anar un balbuceig gairebé inintel·ligible. A moments, semblava que una determinada cançó sí que la podria o la voldria cantar de cap a cap: s'aferrava al micro, es posava més o menys seriós, es concentrava amb el seu habitual i extraordinari posat de sacerdot insensat i de serp seductora i -pura màgia- donava veu a la música de la banda, cantava amb passió les dues primeres estrofes de la lletra i, amb un lleu moviment de malucs i d'esquena més perillós que no pas eròtic, atrapava el públic, el fascinava, se l'emportava més enllà de qualsevol porta i cel o grandesa... però, de sobte, s'interrompia i -pur espectacle del rock'n'roll dels seixantes- oblidava la cançó i començava a enfilar, indignat i inconsistent, un discurs fet meitat de deliris i meitat de provocacions polítiques, un discurs amb què increpava el públic i les autoritats, en què recitava poesia i flastomava (bé, principalment insultava, maleïa, bramava i flastomava). En una d'aquestes interrupcions, però, al concert de Miami del 69 no va discursejar, sinó que es va descordar els pantalons i va empunyar, amb lascívia etílica, el micròfon de l'entrecuix. O, almenys, ho va fer veure.

Ell, totes les vegades que després li ho preguntaren, sempre va negar haver-ho fet. Tampoc no hi ha proves fefaents que ho demostrin -cap vídeo, cap fotografia, cap testimoni sobri o de fiar-, i judicialment tampoc no es va acabar prenent cap decisió perquè, abans que finalitzés el judici i es fes públic un veredicte, Jim Morrison va ser trobat mort, als vint-i-set anys, en una banyera d'un hotel de París. Al seu darrere, va deixar tres llibres de poemes desiguals però visionaris, singulars i potents, un grapat de discos memorables, una col·lecció innominable de nits salvatges i amants, un periple d'excessos inversemblants, un dels cadàvers més bells de la història (potser el més bell, juntament amb el d'Alexandre el Gran, a qui va imitar el pentinat i les ganes de glòria), una de les morts més misterioses del món del rock'n'roll, la tomba més visitada -juntament amb la de Chopin- de totes les que hi ha als replens cementiris de París i, també, un expedient policial en què figura una acusació per obscenitat, exhibicionisme o indecència pública. Ara, però, un parell de fans desenfeinats o amb afany de notorietat volen que això darrer -una taca, diuen, en la memòria del ciutadà Morrison- s'esborri o es corregeixi.

Ai. La rebel·lia -d'acord- ja no és el que era; però hauríem d'anar una mica en compte de no fer-la encara menys del que ja és.

Jim Morrison i l'autoritat Un dels temes preferits de Morrison i, també, de tot el moviment de revolta que va esvalotar la dècada dels seixanta a Occident era el tema de l'autoritat: què era l'autoritat, per què existia, què la sustentava, però sobretot com atacar-la, com posar-la en evidència, com minar-la, com destruir-la. Una de les frases preferides de la collita pròpia del líder dels Doors era una que deia que «Quan fas les paus amb l'autoritat, et converteixes en l'autoritat». Avui, aquesta frase sembla elemental, equivocada i perillosa, perquè qualsevol persona amb dos dits de front és perfectament conscient que sense autoritat no pot haver-hi ordre i que, al mateix temps, sense ordre no pot haver-hi un mínim de justícia i de llibertat. (Una altra cosa és que l'autoritat o les autoritats gairebé sempre siguin exemples o promotores d'injustícia i d'opressió, però això, a diferència del que es pensava durant l'exaltada i candidíssima dècada dels seixanta, té molt menys a veure amb la naturalesa de l'autoritat que amb la naturalesa -el que som en incorregible essència- de les personetes humanes.)

En tot cas, en el context històric en què Jim Morrison va anar repetint una vegada i una altra la seva frase preferida, aquesta no només tenia un sentit, sinó que a més feia efecte i complia una funció necessària. Una funció que, en el cas de Morrison, era molt més real i eficaç que en la de molts altres, perquè ell actuava en conseqüència: esvalotava les masses ordinàries, els desvetllava un cert esperit primigeni, causava desordres deliberats i significatius, exercia, en fi, d'agent provocador... A més, el fet d'haver mort tan jove ha afavorit de manera absoluta la seva rebel·lia exemplar, la lluentor de la seva icona, perquè ningú no l'ha vist cantar davant el Papa, com a Bob Dylan, i ningú no ha sabut que en una clínica suïssa li han canviat unes quinze vegades la sang, com als membres dels Rolling Stones. No dic que la mort prematura de Jim Morrison sigui millor que la vida canviant dels altres músics esmentats (més aviat crec que és tot el contrari). Simplement dic que, pel que fa a un cert concepte de rebel·lia saludable, Morrison va ser, i continua essent, més eficaç que ningú. I que justament per això és absurd i fins i tot contraproduent intentar corregir-ne res. I menys encara una acusació judicial.

Ja que són tantíssimes les persones que, a mesura que van posant anys, van posant també calma i sensatesa en les seves actituds i les seves vides, és convenient, em sembla, que algú preservi al seu historial, ni que sigui perquè és mort i no té altre remei, un brot d'il·legalitat amb sentit, una punta de provocació irreverent i maliciosa. Que hi ha qui diu que, el més probable, és que Morrison ni tan sols fes res del que se'l va acusar? És possible. Però, no em direu que no és millor pensar que sí que va fer-ho, i que tots aquells -homes i dones- que van poder veure, des de les primeres files, què amagaven aquells pantalons de cuir insolents i descordats, encara avui, tantíssims anys després, no han pogut (ni han volgut) treure-s'ho del cap.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.