El comerç a gran escala encara no ha trobat manera de saquejar-nos la Pasqua i el seu calendari. On han pegat més fort és en el consumisme viatger. No és que viatgem molt, però ens traslladam com a folls desfermats: au, a les Antilles, a la Xina, a Nova York, a l'Argentina: i no sempre amb la disposició del bon viatger, perquè del que es tracta és de deixar-nos transportar d'un lloc a un altre, d'anar de compres a una altra ciutat i rebentar les valises de tornada. Si, com sembla raonable, ens hem quedat més o menys cadascú a ca seva, aquest temps de recolliment laic i d'expansions mesurades és dels episodis més confortants de l'any. No vivim agobiats per compromisos peremptoris de caràcter familiar ni se'ns indueix a acabar ni a començar res en estreta comunió amb els millors amics. Ni hi ha sopars d'empresa, gràcies a Déu, gràcies a Déu. No hi ha res que inviti, al nostre entorn, a desbordaments sentimentals; ni sentim l'ànima enfitada per l'almívar de retòriques com la nadalenca, d'una sentimentalitat fatalment desarmada. Tot és més tranquil. Els aspectes més truculents de la Setmana Santa s'han difuminat en un nou esperit de relativisme pragmàtic. No ho poden dir pertot, això, hi ha indrets en què les pràctiques més degradants i vexatòries, amb passaport identitari i de cultura popular, continuen, amb un peu a una religiositat monstrívola i l'altre en els afers del turisme d'interior. Aquí, l'escenari de la natura és molt agraït, aquest temps, i presenta episodis de floració, tant silvestre com cultivada, d'una vistositat continguda, abastable, sense aparatositat. Aquests dies, a més, han antologiat les llums més benignes que ofereix la nostra meteorologia. Pel cel i la terra s'han exhibit plates velles, ors fusos, sedes suaus i resplendents. Els verds de la terra presenten clapes daurades. Els que tenim la sort de ser adscrits a una família ben avenguda, amb algunes persones de bona mà per a les panades i els rubiols, podem dir que ho tenim tot. No tothom, però, pot albirar al seu entorn immediat la garantia de futur. Les pràctiques pasquals a la cuina són més definitòries que qualssevol altres. Cada punt veus que una mort estronca el flux ancestral, rompe el fil invisible que enllaçava els vius i els avantpassats. La solució de compromís és encarregar les panades a un o altre forn que les faci com les havíem menjat sempre fetes en casa. Per exemple, a Son Carrió, a can Mateu Coca. Ara és temps de carxofes morades, de faves tendres, alguns espàrecs tardans. El perfum del fonoll tendre per a la freixura... No ens ho han pogut prendre. No els digueu, però, coms ens fa de feliços. Ja sabeu per què.