La nit de la iguana del Consell

30/03/07 0:00

Encara no he vist Ubú Rei, el darrer muntatge de La Iguana Teatre, però record bé, entre d'altres espectacles de la companyia de Pere Fullana i Carles Molinet, La memòria d'en Julià, una aproximació lírica a la història d'una Mallorca marcada per la convulsió, El malalt imaginari, un Molière digne de companyies amb molt més suports i reconeixements institucionals, o Macbeth, una recreació moderna, minimalista i intensa d'un Shakespeare etern. No em perdré, per tant, aquest Ubú de La Iguana que, vistos els muntatges anteriors, us puc recomanar sense haver-hi anat. Advertesc que no sóc, ni prop fer-hi, un expert en teatre, ni un seguidor atent d'aquells que no es perden cap novetat i tenen una visió completa del panorama escènic. Tenc, això sí, les hores de butaca necessàries per saber que La Iguana Teatre és una brillant realitat que mereixeria el suport de les institucions que es prenguin seriosament les frases rimbombants segons les quals protegir la cultura i la creació és fer país. Si aquesta voluntat de fer país amb la cultura fos general, haurien sonat moltes alarmes davant la denúncia, feta aquesta setmana per Iguana, de política clientelar, de parts i quarts, i de llistes negres per part de la Fundació Teatre Principal. La pròpia supervivència d'Iguana, a qui li ha estat dràsticament retallat el suport per haver gosat criticar la política teatral feta des del Consell, està en perill.

Ja dic que no sóc cap gran coneixedor del teatre. Fa molts d'anys, però, la política teatral feta des de l'Ajuntament de Palma em va permetre conèixer en viu el que significaven noms com Tadeusz Kantor, Lindsay Kemp o Dario Fo. La resta és història: va arribar Joan Fageda manifestant que a ell li agradava més en Xesc Forteza (que mereix tots els respectes, que té el seu públic, que compleix una funció: ja ho sé) que Dario Fo, i la política cultural de Cort va seguir estrictament el programa que enuncia aquesta mostra d'exquisidesa artística del nou batle. En la línia divisòria entre polítiques culturals que marca la disjuntiva entre Dario Fo i Xesc Forteza, Unió Mallorquina s'alinea amb Joan Fageda. En política teatral fa igual que en política de transports (les autopistes de Jaume Matas són les del Pla de Carreteres de Maria Antònia Munar), en política urbanística (Son Espases i les urbanitzacions de reconversió del Pla Territorial de Mallorca es fan amb el mateix ciment), o en polítiques socials (la Tercera Edat com a gran pesquera de vots). Unió Mallorquina se situa al costat de la dreta de totes les línies divisòries.

La coincidència de la denúncia de La Iguana amb la presentació de la reobertura del Teatre Principal, adequadament reformat, també posa de manifest cap a on van les preferències dels polítics quan es tracta de triar entre solidesa, criteri i seriositat, d'una banda, i inauguracions, pàgines de diari i glamour, d'una altra. Amb el Teatre Principal rehabilitat i obert, el Consell tendrà un continent perfecte per a una política teatral a la qual algú hauria de donar un contingut que partís del suport a la nostra gent de teatre que fa bona feina. Hauríem de mirar de sortir de la província. Ho feim?