La tàctica del colomer

TW
0

A Mallorca hi ha hagut, des de sempre, una gran afició a les amollades de coloms missatgers. De manera que no deixa d'ésser lògic que entre la gent del PSM, tan arrelada als nostres costums i tradicions, n'hi hagi grans experts. L'enfortiment que en fan, del partit, a través del Bloc, sols pot explicar-se des del profund coneixement que en tenen, d'aquest esport. A partir de la desfeta electoral de fa quatre anys, patiren una pèrdua alarmant de militants que s'accentuà amb la retirada de Pere Sampol dels càrrecs de responsabilitat i amb la decisió posterior, de l'executiva, de formar part del Bloc. En aquells moments, els Barceló, Alorda, Maria Lluïsa Mascaró, etcètera, feren gala d'una sang freda digna d'elogi. En comptes de plegar, com feren tants d'altres, obriren la porta del colomer des del convenciment que, si no pegava el falcó, els coloms tornarien a redós. El falcó és Dona Maria Antònia i ha aconseguit peces irrepetibles, com és ara el batlle de Vilafranca. Però la majoria de coloms han tornats a casa, sans i estalvis. N'han arribats alguns que havien aixecat el vol fa temps, procedents dels països anomenats antigament de l'Est, i d'altres de Barcelona. Fins i tot, mesclat amb l'esbart, hi ha més d'un tord que segurament acabarà a la cassola. La tàctica del colomer, per tant, ha estat un èxit. Allò que no m'atreveixo a vaticinar és si la convivència del Bloc serà possible. Més aviat en tinc dubtes. Cal dir que els temes determinants -protecció de llengua i territori i defensa de polítiques socials-, són assumibles per tots els components. Ara bé, entre ells hi ha òptiques i sensibilitats molt diferents. No podem ignorar-ho. El soci natural del PSM fora de l'àmbit de les Illes Balears, és CIU. I les relacions de CIU amb ERC i EU-Els Verds no són, precisament, de germanor. Em direu que les polítiques varien segons els objectius, i que el pacte que no és possible a Santa Maria ho és a Binissalem. I és cert. Tanmateix, la incorporació tardana d'ERC (en el document d'adhesió, Esquerra Republicana a seques) al Bloc, aixeca molts d'interrogants. No tant pel fet d'haver-s'hi incorporat, atès que la pressió social sobre l'executiva republicana apuntava en aquesta direcció, sinó per les condicions en què s'ha fet. Fa la sensació que ERC (Illes Balears) ha entrat en el Bloc a contracor. Naturalment, és, la meva, una impressió discutible, basada en l'anàlisi de les condicions del pacte. La primera cosa que sobta, de tot plegat, és que ERC pateix la síndrome dels xuetes, dissimula el seu nom. Però així com l'actitud desconfiada dels xuetes d'altre temps era més que comprensible a causa del rebuig social de què havien estat objecte, la d'ERC no té gaire sentit. ERC no ha d'anar a cercar vots entre els electors que sostenen que Bayo va desembarcar a Portocristo per buidar els galliners de la contrada. D'aquests vots, n'és usufructuari el Molt Honorable. El passat d'ERC no són els galliners buits, sinó Emili Darder, Oliver Domenge, Pere Reus, Maria Mayol i altres persones i personatges que protagonitzaren part de la història més digna del segle XX. Que militaren a ERB (Esquerra Republicana Balear) i no a ERC (Esquerra Republicana de Catalunya)? I tant! Però mai no deixaren d'enarborar el catalanisme com a bandera de la modernització social. Aleshores, a què hem d'atribuir els escrúpols d'Esquerra a presentar-se públicament amb el seu nom? El PSOE (amb E majúscula d'espanyol) porta l'espanyolitat més visible que la Tabacalera. I de l'espanyolitat del Partit Popular no en parlem! Si algú desconeix o no en recorda els orígens, en tindrà prou mirant les banderes i les pancartes que exhibeixen a les manifestacions. L'un i l'altre -el PSOE i el Pepé-, es mostren tal com son. Per quin motiu no ho ha de fer ERC? En qualsevol cas, aquesta qüestió és secundària. Crida molt més l'atenció la manera com s'ha incorporat a les candidatures al Parlament i a l'Ajuntament de Palma. I diguem-ho clar: aixeca totes les suspicàcies del món. És cert que Joan Lladó va situat molt enrere a la llista al Consell de Mallorca, però sempre es pot produir alguna avinença postelectoral que li permeti disposar d'un escó. Allò que no s'entén de cap manera, és l'exclusió de Bernat Joan de la candidatura al Parlament. Joan encapçalava la llista d'ERC, i era lògic que ocupés un lloc preeminent en la del Bloc. Quines raons o circumstàncies han aconsellat deixar-lo fora? Però si l'exclusió de Joan resulta inexplicable, més ho és l'encaix, del tot forçat, d'ERC a la candidatura de Palma. Temps enrere s'especulava amb la possibilitat que l'encapçalessin Cecili Buele, atesa la seva influència en els moviments veïnals, o l'arqueòleg Ferran Tarongí, que és una cara relativament nova (la qual cosa sempre s'agraeix en política). Doncs bé, finalment no hi anirà, a la candidatura, ni l'un ni l'altre, sinó Cathy Sweeney, una independent. Sense entrar en decisions que únicament ha de prendre la militància d'ERC, ni molt menys posar en dubte els mèrits de Caty Sweeney per a exercir de regidora o, si escau, de batllessa, és inevitable demanar-se què ha passat aquí. Les cartes no lliguen ni amb ou batut. Tanmateix, el Bloc sembla cohesionat i el PSM ha tancat la porta del colomer amb una satisfacció innegable. Gairebé tothom que n'havia sortit torna a ser-hi. Ara cal pensar en les eleccions. Són a tocar, i la gent del Bloc encara ha de fer camí si en vol treure profit. I convé que en tregui. La realitat és que, junts o separats -PSM, EU, Els Verds i ERC-, les Illes Balears no poden prescindir de l'esquerra de l'esquerra. De manera que...? De manera que ja he dit massa. Sols em resta desitjar-los sort. Bon vent i barca nova!

Llorenç Capellà, escriptor