La catàstrofe (sense best-seller)

Riesman s'hi confessava semikeynesià, i començava el capítol que comparteix títol amb el llibre afirmant la dificultat que es reproduïssin crisis econòmiques als Estats Units, i als països occidentals, sobretot crisi de deute (com la que sobrevola, ara mateix, els Estats Units, que ja ha descarregat els seus efectes en les borses abans de fer-s'hi real), i reblava aquella actualitat -aquella, i aquesta nostra- parlant dels «comerciants de la mort» (les companyies que fabriquen armes i productes químics que només tenen utilització bèl·lica i/o perjudicial per al medi ambient). Oposava el creixent i desbocat consumisme nord-americà a l'ascetisme europeu, tangible en «les cases de Mies van der Rohe» i en els cotxes estrangers (no podia aventurar, ingenu, que el minimalisme aparent i rectilini de l'arquitectura racionalista esdevindria, incomprensiblement, tan car com el barroc, o més), i esmentava els perills -el primer: la inutilitat- d'un urbanisme «fabulosament costós», i la crisi veritable que acabaríem pagant, tots, i permanentment, per mantenir «el nivell present d'atractius, espai i salubritat». Tenia clar que l'objectiu culminant de l'economia arribaria a ser, i en dia no gaire llunyà al qual ja hem arribat, ... el manteniment. Farcida amb algun toc premonitori -com ara la proposta (recordem: fa cinquanta anys) de convertir Nova Orleans en un parc natural-, l'explicació crítica de Riesman s'interrogava sobre el fet que la construcció de carreteres «pugui resistir la estació morta intermitent deguda a la baixa de costos de la destrucció total», i es confessava incapaç de concebre «una economia tan rica com la nostra sostinguda només per obres públiques», ben igual que feia referències reiterades a l'opulència de la nostra època, sempre ben visible sobre «el teló de fons circumdant de la pobresa general». Riesman no amagava les pors: «Crec que temem l'opacitat del futur...» (el futur, recordem, vol dir, en cada moment, la gent que té deu anys), ni el risc que la sorpresa final dels nostres excessos econòmics fos no tant la destrucció total com «la insignificància total».

No parlava dels problemes ecològics, però sense el mot concret són ben presents en aquell llibre, com és present, i igualment molesta, la remembrança sobre la dificultat de trobar valors i sentits en temps de prosperitat, que no vol dir que sigui fàcil trobar-los en temps d'opressió, de guerra o d'altres crisis. La crisi, deia Riesman, «és una concepció, un producte de les nostres cabòries, no una proposició kantiana a priori», tot convidant a assumir, i a implicar-s'hi, el moralisme dels fets, el moralisme científic i irrebatible dels fets:

«L'edat de l'abundància té les seves grandeses i les seves misèries, que són alhora semblants i diferents a les de qualsevol altre moment històric, i la recerca d'objectius i el descobriment de mòbils adequats a les nostres noves formes de perill i d'oportunitat, acompanyades del descobriment de maneres d'institucionalitzar les nostres aspiracions col·lectives, són -segons crec- la tasca econòmica i metaeconòmica fonamental».

Tornem al keynesianisme -el keynesianisme més enllà de l'economia estricta, si voleu, o la discussió sobre el grau d'intervenció, ni poc ni massa, dels poders públics en la vida social perquè la racionalitat del conjunt es mantingui, o creixi-. Riesman creia que no tenim més remei que ser keynesians, o apropar-nos a la catàstrofe: keynesians convençuts, o semikeynesians com ell mateix, o keynesians primmirats i incòmodes, si voleu (també hi ha, deia, «un keynesianisme militar rosa pàl·lid», un poc més ardu d'explicar), i aquest el tema. El tema del nostre temps, fins i tot. Encertar amb la correcta, en qualitat i quantitat, intervenció dels poders públics en la cosa econòmica (i ecològica, que vol dir en tot!), perquè l'alternativa és la culminació d'aquest època en una catàstrofe d'allò més merescuda que, a més, ni tan sols donarà lloc a un best-seller.