La calúmnia i la malvolença

Ensiola ha posat, miraculo-
sament, un llibret taumatúrgic i curatiu a les meves mans. Una obra que sembla feta per llegir una nit qualsevol d'aquest ponent d'un hivern que no ha existit. Sense aquesta estació de gestació, també hem perdut, un poc, bona part de l'esperança i de la confiança que necessitam per mantenir els vials de la convivència. «Reflexions sobre el procés de Maria Antonieta» em sembla un títol ideal per pensar, rumiar, repastar i compaginar tot allò que l'estómac de la nostra ànima és incapaç de digerir. També nosaltres vivim una conjuntura delicada, un procés de desequilibri galopant i de pèrdua de serenitat inquietant, col·lectivament i individual. Només la reflexió podria ser el camí vàlid i positiu per entendre allò que està passant i les emocions descontrolades d'una societat que justifica la violència contra la violència, la ràbia contra la ràbia, la venjança contra l'odi i l'odi contra la venjança. Com Germaine Necker, avui, molts ciutadans observam l'episodi nacional actual, amb disconformitat i amb la seguretat que aquest no és el millor camí per trobar el futur, ni per transitar per una modernitat que exigeix al poder un grau de maduresa major i un doctorat en moral que les institucions es neguen a atorgar als seus protagonistes. Madame Staël imaginava una república pel seu país, aspirava a superar l'estat de revolta permanent, que entenia una conseqüència immediata de l'absolutisme i dels abusos de poder. Aquells que aspiren a la revolta i la conspiració, a la revolució social i a la contrarevolució simulatàniament per ventura tampoc no acaben d'encertar el camí del demà. Amb la seva estratègia, els opositors, podran desgastar el govern i obtenir el poder, però seria molt millor una reflexió serena, pedagògica i conservadora, des de la seva veritat, des dels matisos més atractius que pugui tenir el seu missatge. La república que volem és aquella que fa del carrer el fòrum i l'espai de diàleg i de reflexió, però no l'àmbit de confrontació i de bel·ligerància. La fortalesa que és menester no és la de la força física, sinó la moral, aquella que ens converteix en ciutadans virtuosos i en persones formades i fetes, sense necessitat de projectar la nostra frustració i els nostres errors.