Hannah Arendt en temps de foscor

D'entre les raons de pes per llegir aquest llibre, servidor en volia focalitzar una de molt específica per a la gent més vella, çò és la gent que patim una més llarga i ampla perspectiva sobre els temps foscos que hem transitat. La primera d'aquestes converses amb Hannah Arendt data del 1964 i la darrera del 1975, poc més d'un decenni en el qual afloren de manera especialment viva les grans qüestions que han afectat el gènere humà en el decurs de la història.

És un luxe intel·lectual poder participar d'unes converses amb una dona que, servidor diria que inequívocament des de l'àmbit de l'esquerra, desenvolupa el seu pensament tot rebutjant de pla qualsevol ajuda/trampa del lloc comú i/o del dogmatisme. Des del primer moment hom percep sense dificultats que l'hàbitat natural d'Hannah Arendt és la veritat, on no creix res que no s'hi hagi il·luminat intensament, defugint el que ella en diu «esterilitat teòrica». Es pot suposar, per tant, que som lluny d'aquest cep letal del conformisme que coneixem com a correcció política. Aquest mínim esbós serveixi de marc per suggerir la vàlua del seu pensament sobre les qüestions que preocupaven especialment els anys en què tengueren lloc les converses reproduïdes en el llibre, uns anys en què el món encara existia -sense futur, el món és una altra cosa. La gent de la meva edat sens dubte tendrà l'oportunitat de recórrer un tram decisiu de la seva vida i del món contemporani, i de veure-hi els fets amb una llum que moltes vegades ens va mancar. El món fou com el recordam, certament, però ara hi podem veure més enllà de la clovella, amb la claror que ens era menester per desplegar els atributs de l'experiència: així, se'ns posarà en relleu que la sal de la terra s'ha corromput i entendrem per què hem anat abandonant cabals irrecuperables d'esperança.

(Permeteu-me que demori fins demà -ja veis que l'espai s'ha exhaurit- la justificació d'un final tan melodramàtic, que deix tal qual no sense un cert sentiment de ridícul: ha fallat el pudor).