Rondalla

Eduardito Mentider, però, també tenia amics. Besava la sola de les sabates, i alguna cosa més, els seus amics sense importar-li si eren lladres, si destruïen el poble o si anaven de senyores a pobles més freds. En realitat, Eduardito no tenia ben bé amics, tenia persones que el feien servir, i ell es deixava fer ben content.

Eduardito, però, s'enamorà. S'enamorà de molts, però sobretot li agradava un ros que li deien Peret. Eduardito es reuní amb en Peret i li oferí criticar uns altres habitants del poble, en Serreta i la madona Munareta, a canvi d'una bona nòmina. En Peret, que estava necessitat però no era indigne, va dir no rotundament. A partir d'aquí en Mentider va posar els seus cans de bou a perseguir en Peret. Per allà on anàs, cap a la dreta, cap a l'esquerra, al voltant del cantó..., en Peret trobava els cans d'en Mentider, però ja ni tenien dents ni mossegaven. En realitat n'Eduardito i els seus cans ja no feien por a ningú.

Així que el nostre homenet va continuar llepant on havia de llepar i pegant on havia de pegar fins que el tornaren cap al seu llogaret d'origen.

Ja ho veuen, si en Peret li hagués dit que sí a criticar en Serrera i na Munareta els cans de n'Eduardito Mentider no l'haguessin perseguit! Quina llàstima de mentider...