Maxi, els vint-i-cinc anys, zzzz... i el càstig de Gregorio Manzano

ZZZZZ...ZZZZZ... això és el que feien els seguidors mallorquinistes durant els primers 60 minuts de partit contra l'Espanyol, dormir, dormir i dormir. Bé, en realitat no dormien només els aficionats; els jugadors i en Manzano també estaven a la parra. Com a la parra ens va intentar tenir l'entrenador del Mallorca durant les dues darreres setmanes amb l'«affaire» Tuni. Ens va dir que no havia jugat contra el Saragossa per qüestions tècniques i que no havia estat un càstig per les seves declaracions crítiques. Deu dies després reconeix que sí l'havia castigat. No sé si aquesta tàctica d'en Manzano (ara sí, ara no) té un component psicològic que jo no arrib a entendre o és que simplement ha decidit dir la veritat, però el que és cert és que el tècnic ens ha enganyat un bon grapat de dies i ens ha quedat cara de pomots. Per no variar, ahir ens tornà a despistar (en Manzano darrerament està treballant, pel que es veu, durament la fórmula del despist) amb l'equip que va alinear la primera part. No jugava ni Jankovic, ni Tuni, ni Maxi, ni Tristán... Varen haver de passar 60 minuts de partit perquè l'entrenador reaccionàs i fes el que molts haguessin fet des del primer minut: treure en Maxi, llevar en Jonàs i en Piscu, i posar en Jankovic i en Tristán. De fet, només després de fer els canvis pertinents el Mallorca va fer un partit digne que rematà amb el gol de Maxi, en el minut 31 de la segona meitat. Per què varem veure un partit patètic fins ben entrada la segona part? Li demanin a en Manzano i vagin alerta perquè s'enfada. Sí, sí, si la pregunta no li agrada l'entrenador mallorquinista s'enfada ferm i, o et mira amb mala cara, o et respon amb una pregunta mal lletada. I si no s'ho creuen li demanin a en Tomeu Terrassa, que aquesta setmana ha sortit per totes les televisions espanyoles per una semibronca de Manzano generada a partir d'una pregunta sobre l'alineació que el Mallorca va mostrar al partit contra el Saragossa. Ai, el difícil paper de la premsa! Sort que n'hi ha que es fan autohomenatges. Com a mostra un botó. Aquesta setmana mateix se celebraven els 40 anys de pau; ah!, no, perdó, vull dir els 25 anys de la brunete mediàtica. Titular del dia següent? «Gràcies a El Mundo hi ha més democràcia a Balears» Olé! Aquests piscineros il·legals s'han pensat que els mallorquins som collons i que ens creim totes les mentides, infàmies i tergiversacions de la brunete. Déu n'hi do! Patètic. Patètic i de mal gust. Com patètic és que en Magre continuï de batle de Calvià sense que el PP digui res, o que en Del Olmo continuï a Santa Margalida, o que a Andratx no deixin de fer desastres... Tantes coses sense explicació... I és que aquesta setmana ha estat la setmana de les incògnites: per què en Manzano perd els papers, per què ningú no estira les orelles i alguna cosa més a en Carles Magre, per què el PP (que és un partit seriós) deixa que la corrupció municipal vagi endavant, per què el Govern de les Illes Balears posa un recurs contra l'Estatut de Catalunya pel tema de l'Arxiu de Corona d'Aragó quan fins avui no s'ha preocupat de l'esmentat arxiu, etc. Tornant al futbol, capítol a part mereix l'actuació de Turienzo Àlvarez. Que qui és Turienzo Àlvarez? Amb aquest nom només pot ser l'àrbitre! 46 faltes, 7 targetes, una expulsió massa rigorosa (la de Riera), un penal sense assenyalar i una mala col·locació certifiquen un arbitratge més magre que en Magre. Sobre el que vendrà: la propera setmana pot ser de glòria. Dijous, el gran dia: consell d'administració del RCD Mallorca. Segons Pep Verger es tracta d'una gran oportunitat per obrir el club als mallorquinistes, tot fent una oferta pública d'accions. En Pep té raó, seria bo que, a partir de dijous, el RCD sigui més participat, més plural, més sentit... Dijous és el dia de fer viable la voluntat expressada per Vicenç Grande de fer un club de tots. Veurem què passa. D'altra banda, el futur esportiu és esperançador. A la segona part ahir varem veure un bon Mallorca i cal esperar que en Manzano hagi acabat amb els experiments. En vista del que hem viscut fins ara, es tracta més d'un desig que d'una certesa. Esperem que, aquesta vegada, ens compleixin els nostres desitjos i finalitzi el patiment al qual estam ja massa acostumats.