Ni visques, ni himnes, ni banderes

Quan, fa un parell de dies, vaig rebre a ca nostra la bandera de Mallorca tot d'una em va venir a la memòria la primera gran desmitificació que vaig viure de les banderes. Era l'any 1976, a València a la platja de la Malvarrosa i en un vetllada lúdica i reinvindicativa que organitzà el PSPV. A aquella festa, hi érem molts els que estàvem asseguts sobre la sorra A un gran cadafal hi havia les actuacions. Quasi totes arrelades a la tradició festiva del país. Hi actuà -crec- la Primitiva de Liria. O, si no, una agrupació musical d'aquestes que tant proliferen al País Valencià i que ho fan tan bé. A l'acabar la banda actuació, va pujar a l'escenari el portaestendard d'una colla de les festes de moros i cristians de Mutxamel. Era la colla dels pirates. L'abanderat anava com solen anar el noranta-cinc per cent dels participants a aquestes festes: gat com una sopa. Havia begut més que un clot de sorra. Demanà si algú havia vist passar la seva colla, la dels Pirates, perquè ell l'havia perduda i davallà de l'escenari amb les cames que quasi no li aguantaven. Anà a la recerca de la colla perduda. Passaren deu minuts i tornà l'abanderat, que ja havia trobat la seva colla,. «Els Pirates» duien una gran bandera amb dos fèmurs i una calavera. Així com va poder ens oferiren una típica cançó de moros i cristians. L'abanderat aconseguí no caure de l'escenari -prop hi va fer- i demostrà, encara que per pèls, que dur la bandera és perfectament compatible amb un estat de intoxicació etílica avançat. Després sortiren a l'escenari els Pavesos amb la seva cantant Merxe Banyuls. Varen cantar algunes cançons que ara no record, però l'esclat de la festa arriba quan tocaren «Paquito el chocolatero». Dic tocaren únicament perquè jo no he sabut mai si l'anomenat pasdoble ha tengut lletra o no, però si sé que com sonava l'estribot -tup-tup-tup; tup-tup-tup- que tot el públic transformava en allò de «sen-se-blau; sen-se- blau». Es referien, és clar, a la bandera valenciana. Mentre cantaven l'estribot Merxe Banyuls inicià un particular estriptease i va quedar al mig de l'escenari amb biquini. València -us ho assegur- era un clam! El bikini tenia la peça de baix pintada amb les quatre barres. Crec que eren quatre, el nombre de barres, ja que jo estava, malauradament, allunyat de l'escenari i no les vaig poder comptar. Però si no eren quatre si que no hi havia més color que el roig i el groc. La peça de dalt era, en canvi, tota blava. I fou llavors que Merxe agafà el micròfon i demanà: «Amb blau o... sense blau?». Bona pregunta era aquesta pel valencians de naixement o assimilats com jo! Tothom torna al estribot de «Paquito el Chocolatero» i cridàvem amb tota la nostra força: «sen-se-blau, sen-se-blau». Merxe Banyuls accedí a la petició popular i va llençar la peça de dalt cap al públic que se la disputava com a trofeu. I quedà, l'artista, sense blau Vaig comprendre, llavors, que les banderes eren un instrument que només era compatible amb la guerra o amb la festa amarada d'esperit.. Més endavant vaig aprendre que la única bandera que ens agermana -la quatribarrada- té uns orígens incerts i que les altres que designen específicament llocs o contrades concretes -Palma, Mallorca, Menorca, Formentera...- són molt joves i/o tenen un història molt manipulada. Fa un any, crec, que Gabriel Bibiloni va demostrar i denuncià el fet a les pàgines d'aquest diari.