Un artista de vena

Escriure sobre art, almenys en el meu cas, podria ser una imprudència temerària, atès la meva nul·la legitimitat per parlar d'aquest registre cultural. Tanmateix, es tracta d'una temeritat controlada, esper que sense penalització de punts, perquè en «Xisco Ramis» ho mereix. No acostumo a deixar-me veure visitant exposicions de pintura, entre moltes altres coses perquè em sembla que molts ho fan talment com van als funerals a passar per la passarel·la davant els familiars del mort. Fa anys que, amb modèstia i entre amics, Francesc Ramis ens ha anat mostrant la seva obra i la seva gran passió. Enguany, a més, ho fa amb l'orgull callat de saber que ha obtingut alguns reconeixements públics simbòlics que han reforçat, encara més, la seva vocació. Pinta, molt probablement, per expressar tot allò que no és capaç de manifestar amb la música i tot aquell inconformisme i aquell sentiment d'injustícia que acompanya la seva vida. Totes aquelles fites que no ha pogut assolir i per a les quals s'havia preparat amb tanta cura, totes aquelles il·lusions, tot allò necessita canalitzar-se i expressar-se en positiu. D'aquesta forma ha descobert que la pintura i el gravat s'estan convertint en mediacions per expressar i per reconèixer-se ell mateix en la seva obra. La seva pintura té la força de la timidesa i el dubte d'aquell que voldria identificar-se amb un altre futur. Així, l'obra den «Xisco» és talment el reflex explícit dels seus orígens -de fet comparteix exposició amb el seu pare, artesà de la pedra viva-, però alhora deflecteix aquest camí de seguretats per provar camins insegurs i perillosos, transgredeix principis i presenta formes noves d'expressió. Talment allò que és ell, l'autor, i el seu entorn; talment allò que viu agònicament, talment allò que voldria i aspira a aconseguir, talment tot això i, molt més que segurament mai no sabria expressar, és l'obra d'aquest autor novell que aspira i serà prest algú amb cara i ulls en el món de l'art.