Jaume Ramis

Han passat dues setmanes des que en Jaume s'estampà amb la moto, i encara no m'he avesat a la seva absència. Com tants d'altres lectors, la meva existència diària quedava condicionada de bon dematí pel seu acudit. Això era així des que amb Ferran Aguiló formà un duet prodigiós en la premsa escrita de Mallorca, «Canamunt i Canavall». Amb ells nasqué una generació única i irrepetible de personatges de còmic que superaren amb enginy els de carn i os. Els acudits reduïen l'actualitat més ferragosa amb quatre mots i una situació insòlita. No era necessari llegir la notícia perquè amb un cop d'ull l'havies apresa i reflexionada. Però quan «Canamunt i Canavall» se separaren, en Jaume ens demostrà que els seus personatges ja no el necessitaven ni a ell ni a Ferran: tenien vida pròpia, existien per ells mateixos. Per aquesta raó no he perdut l'esperança que, qualsevol vespre, sonarà el fax al despatx del director d'Ultima Hora i sortirà l'acudit de Matas, Munar, Rodríguez, Antich o Cirer. Darrere la línia telefònica hi haurà un altre personatge tan real que tampoc no necessitarà ser de carn i os: el genial Jaume Ramis retratant algun impossible, com aquell Gabriel Cañellas que nadava en banyador a la platja de Palomares, ni més ni manco.