El 1966, el vell mestre Simon Kuznets definia el creixement econòmic com l'augment a llarg termini de la capacitat per subministrar a la població un conjunt de béns econòmics cada cop més diversificat, capacitat que es sustenta en l'avanç tècnic i en els ajustaments institucionals i ideològics que es requereixen. El concepte presentat per aquest gran economista implica la simbiosi entre creixement econòmic (és a dir, progrés tecnològic i increment de la productivitat dels factors) i, el que em sembla determinant, canvi estructural, val a dir, l'augment de la quantitat i qualitat dels factors, que s'ha de produir en un marc organitzatiu adient. La noció de Kuznets no ha perdut vigència i, al meu entendre, sintetitza el que cal tenir en compte quan tractam d'analitzar un procés de creixement observat en el mig i llarg termini, sense perdre de vista la perspectiva més immediata de la conjuntura econòmica. La seva aplicabilitat a Balears és escaient. Aquí, el plantejam com a gran rerefons teòric d'un tema que tot just es sol albirar de manera recurrent en el cas de l'economia balear, però que en molt poques ocasions es concreta de manera tangible: la necessitat o no de canviar el model vigent de creixement econòmic a les illes.
En el model de creixement balear es produeixen idèntics fenòmens generalistes observats a d'altres contrades, analitzats per la història econòmica i l'economia aplicada. La seqüència és clara i es pot estilitzar així. Els recursos entren en un procés econòmic complex, en el qual les bases tecnològica i social exigeixen criteris i resultats d'eficiència i d'escala, i «expulsen» a l'exterior residus i tota mena d'impactes, coneguts com a externalitats. La vertebració de tot aquest circuit sobre fonaments de desenvolupament humà parteix d'un fet decisiu: l'acumulació d'informació, en una direcció consemblant a la que el gran ecòleg Ramon Margalef ha exposat pel que fa als ecosistemes. I és justament aquest desenvolupament humà el que ha de repercutir sobre els dos vectors abans indicats: l'eficiència i l'escala. Les externalitats, en aquest punt, s'entenen com a escenaris de conflicte, i infereixen, com a mínim, tres interrogants clars: ¿qui les produeix?, ¿a qui o a quins afecten? i ¿com les aperceben els afectats? Situar el discurs en aquest terreny condueix a abordar polítiques realistes envers l'impacte negatiu del creixement econòmic, des de l'òptica ecosocial. És aleshores quan les externalitats esdevenen oportunitats: s'ha donat, així, el gir de pensament necessari per tal d'afrontar una reorientació en el model de creixement. Les qüestions que s'obren tenen un abast diferent, però sorgeixen de les anteriors: ¿qui suscita el conflicte?, ¿contra qui o quins? i ¿amb quins arguments i amb quines solucions? Això es pot concretar encara més en dues línies metodològiques precises: una, que canviï la noció existent en el balanç cost-benefici (¿convé créixer d'una determinada forma si els resultats a mig termini poden ser nocius? o bé ¿cal créixer sense planificar, mínimament, el futur?); la segona: amb l'aplicació d'una tecnosfera ja existent, generadora de menors externalitats negatives, que descansa sobre dos eixos: la seva adaptabilitat i el seu caire de transformació.
Les èpoques de bonança econòmica haurien d'arraconar allò que tots qualificam com a urgent (la gestió diària de la cosa pública) per centrar una part de les nostres capacitats en allò que és important (les estratègies que faciliten el perllongament del benestar). Perquè els canvis en els models econòmics no tenen costos zero. En efecte, passar d'un model «A» caracteritzat per ser molt intensiu en el consum de recursos naturals, depredador en la seva expansió territorial, centrat exclusivament en les taxes incrementalistes de creixement del PIB i amb una elevada pressió demogràfica (per esmentar tot just uns vèrtexs d'un polígon molt més complex), a un model «B» més respectuós amb l'entorn, més preocupat per la qualitat que per la quantitat i més bolcat al desenvolupament i no sempre al creixement, no es fa d'un dia per un altre. El procés és complicat, lent, marcat per incerteses i indecisions, i per la tensió inherent a tota situació de canvi que hom preveu com a necessari des del moment en què, tant administracions com alguns agents econòmics i socials, constaten el sòtil de l'actual pauta de creixement. La transició d'un model en el qual l'economia ha funcionat de manera compulsiva, amb escassos límits per part de les administracions, sense contrapartides que compensin les externalitats negatives que ha provocat, a un altre model que persegueix racionalitzar el creixement i entrar en paràmetres més clars de desenvolupament humà (en el sentit que el Premi Nobel d'Economia Amartya Sen ha estimulat en les seves investigacions sobre qualitat de vida), comportarà costos de tota mena que no es poden pas ignorar. Aquests costos -val a dir, les contradiccions i tensions que signifiquen baratar la forma del creixement- s'expliciten en unes vessants concretes, que abasten escenaris de caire social, cultural, econòmic i polític, i que tot just s'esbrinen: a) Social: sindical, empresarial, associatiu, de comunicació.
b) Cultural: canvis en les premisses dominants.
c) Econòmic: dificultats en el mercat de treball, nous processos formatius, protagonisme del sector públic per regular els costos de transició.
d) Polític: la fuita de la contemporització per centrar-se en els plantejaments estratègics, amb la idea clara que les tendències al canvi no són sempre ben acceptades, ni compreses, ni assumides per tothom. En conjunt, és el canvi estructural del qual parlava Kuznets, transformació que manifesta iniciatives que res no tenen a veure amb l'equilibri teòric que els models econòmics sempre preconitzen.
Carles Manera, catedràtic d'Història Econòmica UIB
