Malgrat els esforços que es poden fer i que s'estan fent, la sordessa del PP és enorme en aquests moments, davant temes de gran importància. Tancat de banda, no escolta remors ni clamors: ni els que provenen d'enquestes de tot tipus, ni els que es proclamen al carrer. El PP passeja la seva solitud amb arrogància, i actua de manera recurrent com un grup extraparlamentari en un tema tan transcendental com la política per la pau. Avui mateix el PP ha convocat -perquè ningú es creu que ho han fet realment les víctimes del terrorisme- una manifestació contra el possible diàleg entre el govern de ZP i l'entorn d'ETA. Els conservadors s'obliden amb pasmosa facilitat de tots els seus contactes, les seves converses, les seves connexions amb l'espai abertzale i etarra en un context en el qual no s'havia produït un fenomen esperançador que ara sí existeix: l'alt el foc permanent. Rajoy persegueix aïllar així el president espanyol, i llança definitivament als fems la seva màscara centrista, tot ignorant el que vol de debò la gent no només al País Basc: la fi de la violència, l'acabament del terrorisme. La barbaritat llançada per Acebes (que ZP i ETA vénen a ser el mateix) és un insult a tots els socialistes i, pens, que a tots els votants d'un partit que, també per desgràcia, té morts i famílies destrossades per l'acció etarra. Un exabrupte impropi d'una persona que milita en una formació que ha tingut escomeses de govern i on, endemés, aquesta mateixa persona -Acebes- ha tingut elevades responsabilitats: tot un exministre de l'Interior, un portaveu mentider en tot l'afer de l'11 M que, ara, vol donar lliçons de la més hipòcrita de les moralines.
Fa pocs dies vaig escoltar al Club Ultima Hora al Premi Nobel Pérez Esquivel. El seu missatge, fresc i alhora molt preocupant, proporciona reflexions assenyades. En els conflictes, deia, es tracta de desarmar la raó armada, segons una expressió del pensador Raimon Paniker. I, així, explicava que en tot conflicte existeixen tres nivells d'exigències: màxima, intermèdia i mínima. No s'avança de forma unidireccional, sinó amb ziga-zaga, amb dificultats, amb retrocessos. Cal ser valent per tirar endavant un procés d'aquesta naturalesa. Pérez Esquivel ens va recordar el tema irlandès, com s'havien produït les negociacions, els greus entrebancs per fer front a una solució pactada, negociada, i la necessitat d'aprendre d'aquestes situacions ja conegudes. I que, en el cas espanyol, tots els governs de la democràcia han intentat explorar. Negar-li això a ZP és una punyalada trapera: un acte de deslleialtat humana i política, que no se justifica de cap manera.
Pérez Esquivel parlà, en aquest sentit, d'una característica que és insòlita en el PP actual: la diplomàcia silenciosa, evitar els crits, els aldarulls, les provocacions, el disens públic entre les forces polítiques que persegueixen, de veritat, la pau. I, al mateix temps, digué quelcom tan clar com eludit pels conservadors, ofuscats pel seu discurs més ultradretà: que en tota negociació s'ha de saber cedir, per part dels integrants del procés. Tot per al bé de tothom. La intransigència porta a vies mortes, a malfiances i a situacions no desitjades: això és el que, malauradament, cerca el PP en uns moments d'hores baixes en previsions electorals, d'un líder més que «tocat», sense l'autoritat democràtica per tirar endavant el seu projecte, sotmès als designis de les veus més crispades que es recorden en aquests darrers anys. Les declaracions tèrboles i infames se multipliquen: Acebes, Rajoy, Aguirre, Zaplana, altres diputats menys coneguts, tots pretenen un fracàs observat en clau estrictament electoral. Per al PP, tot el tema territorial és això: la lluita per fer fora al govern socialista, amb total despreocupació per la ciutadania. La pau, concloia Pérez Esquivel, és una construcció permanent de relacions humanes. La dreta, aquesta dreta extremista, ho ignora. Tant de bo rebés el càstig electoral que es mereix.
