Quan em detinguin vull que el meu advocat d'ofici sigui home -que les dones tenen més mal caràcter- amb una mirada profunda i un cos espectacular. Quant a l'aspecte interior -aquest que en teoria ens ha d'interessar més que l'extern- el vull intel·ligent, solidari, divertit... i budista, que, per cert, és la vertadera religió. Aquesta exigència la mantindré també quan vagi al metge de la Seguretat Social i així descarr poder ser atesa per una doctora catòlica malsofrida després d'una nit de guàrdia. Això, que pot semblar absurd no és res nou i ja que existeix algun precedent d'aquest tipus he decidit posar-me exigent amb l'Administració. Com deia un professor de filosofia, en aquesta vida cal tenir manies o ser, senzillament, especial perquè així el nivell d'exigència davalla i sempre t'acaben justificant «és que és molt rara, no li facis cas...» mentre, que si ets massa respectuosa, a la mínima, estàs condemnada. I així, per aquesta regla absurda d'intentar complaure l'intolerant, un detingut pot rebutjar la seva advocada d'ofici exigint ser defensat per un home I musulmà. El més surrealista de tot, és que el detingut acaba sent defensat per un home. Això que per molts no és més que una anècdota -de fet, en els diaris la notícia tenia una mida molt petita- per altres, tal vegada pocs, es tracta d'una discriminació que comença a ser indignant. Indigna perquè no és en absolut un cas aïllat del típic masclista sinó perquè a d'altres àmbits com el sanitari es donen situacions semblants. Doctors i doctores de la sanitat pública es veuen diàriament rebutjats per raó de sexe. Alguns es neguen a cridar el company de devora perquè passi consulta i d'altres, per no discutir, solucionen el problema, és a dir, cedeixen a la pressió.
Cedir, aquesta és la qüestió de tot l'intercanvi. I encara que s'acostuma a fer per educació o tolerància mal entesa, l'altre no ho interpreta així, per ells o elles no es tracta d'un favor, sinó d'un dret. Quan canviam de llengua després de la impertinència de torn, quan deixam que l'administrador de la nostra finca ens menyspreï, una vegada més, a les reunions de veïnats anomenant només els propietaris com si fóssim transparents, quan deixam que qualcú no ens deixi fer la nostra feina perquè ens considera inferiors... estam, al cap i a la fi, posant traves a la normalitat. En un Estat democràtic, de dret i aconfessional, com se suposa que és el nostre, no s'hauria de poder triar ni el color d'ulls dels nadons, ni el sexe dels empleats públics. Si això ha canviat, com a mínim, que ens ho diguin.
