Hom ha tingut l'avinentesa de signar diversos manifests: contra la guerra, a favor de la vida i contra la pena de mort, contra la destrucció de Menorca i del planeta Terra, a favor del lliure pas pel Camí de Cavalls (com sempre havia estat fins que uns quants «senyors» hi posassin cadenats i barreres), a favor de les platges verges, de la llengua, de la unitat de les esquerres, de la poesia, de la despenalització del consum de cannabis, i un llarg etcètera. Diuen, en conya, que la feina de l'intel·lectual (d'esquerres) és parir manifests -si més no des del famós J'accus d'Émile Zola fins als nostres dies- i per als qui no arribam a tant ens queda la possibilitat de signar-los.

El dret a manifestar-se, reconegut per la majoria de les legislacions modernes dins el marc de les llibertats polítiques, és una de les moltes conquestes de les esquerres europees en el camí del progrés social. No ha de costar reconèixer que les forces reaccionàries s'oposaven a totes les manifestacions que no fossin les organitzades per elles mateixes, o sigui que, segons el seu particular concepte d'ordre, qualsevol manifestació reivindicativa de major justícia social s'identificava com a desordre que calia ser reprimit. La patrimonialització de l'ordre anirà, en temps de lluita per la democràcia a Espanya, lligada a la famosa frase «la calle es mía» pronunciada per un ministre d'interior franquista anomenat Manuel Fraga Iribarne. Fou dita en ocasió de reprimir, amb resultat de sang vessada, les manifestacions socials que reclamaven coses tan justes com viure en pau i llibertat.

Dóna coratge, doncs, veure avui la dreta espanyola, quan ha perdut una petita part del seu poder (recordes, Joan Mayol, la «tractorada» dels terratinents mallorquins contra les primeres mesures en política agrària del Pacte de Progrés?), manifestant-se pels carrers i places. S'ha mobilitzat molt en pocs mesos i molts autobusos de províncies han confluït a la Plaza de Oriente, viatge i paella gratis. Han sortit perquè volen regar camps de golf, per cridar covard a Zapatero en relació a ETA, per barrar el pas a l'Estatut separatista, per mantenir enfora de la família el parent gay, per defensar l'escola catòlica del furor dels laics i encara també ho han fet per sumar-se a l'aquelarre muntat per l'alcalde Lanzarote de Salamanca. Analistes rigorosos asseguren que hi ha força nacionalistes espanyols que dormen amb la pancarta davall el coixí. «España no se rinde» es sent per la madrilenya calle Serrano.

La concentració de Ciutadella a la plaça de la Catedral, mentre clamava per un braç a la badia, provava d'escarrinxar, de passada, la nostra ZP, la presidenta del Consell, objecte de tots els dardells enverinats de la companyia mobilitzada.

Pareix bastant raonable que els ciutadellencs demanem més inversions dels poders públics a la nostra ciutat, perquè és demostrable la marginació històrica que hem patit des del temps de Javier de Burgos. El canvi del doble centralisme de Madrid i de Palma (la Diputació de Balears!) al Govern autonòmic no ha estat tampoc cap panacea. Fins i tot el Consell Insular deu més que explicacions a la població menorquina de ponent en matèria de descentralització i de justícia distributiva. I tanmateix, a la manifestació de dissabte no es reivindicaven inversions productives del tipus econòmic (transport públic suficient i assequible per a tothom, preus de sòl industrial no especulatiu, habitatges socials, etc.), ni medioambiental, ni cultural (auditori, equipaments museístic i arxivístic, protecció del patrimoni monumental, cultural i lingüístic, etc.). Res d'açò, sinó més ciment, més consum del territori...

Anem, però, a allò positiu. Deu ser un símptoma de normalitat democràtica aquesta manera de mostrar el descontent. Hem de saludar-se l'exercici del dret d'expressió, sense oblidar que Aznar menyspreava les riuades humanes de milions de persones que exigien no a la guerra d'Iraq. Ara ells han optat per anar colze a colze, o agafant-se les mans rere una pancarta. És curiós això d'agafar-se les mans en les manifestacions, perquè si hem de fer cas als filòlegs, sembla que per aquí s'explicaria l'etimologia més remota de «manifest», del llatí manu 'mà' i festus, potser un element itàlicoindoeuropeu amb el significat de 'palpable', 'aferrable'; d'aquí 'agafat per la mà',

'agafat en fets'.
Dissabte passat, com dèiem, a Ciutadella hi va haver una manifestació. La notícia és que la protagonitzaren els qui fins llavors no havien sentit la necessitat de manifestar-se. N'hi ha hagudes, ben cert, de més multitudinàries. Record aquella de tres mil persones que l'any 1988 demanàvem salvaguardar la costa sud de Ciutadella i d'altres espais amenaçats. Aquelles àrees naturals han estat preservades per ara, en general gràcies a l'actuació política de governs d'esquerres (amb pressió sobre aquell PSOE de Borja Carreras Moysi massa tou a altres pressions) i llurs fotografies poden ser emprades avui pels governs de dreta per fer promoció de l'illa a les fires turístiques, que ja els va bé mostrar la imatge de Menorca com a un paradís natural. Les manifestacions d'aquells anys, convocades pel GOB i secundades per diferents col·lectius de l'esquerra social i política van donar els seus fruits. També aquesta de la setmana passada pot servir de molt. Primer, per constatar que l'exercici del dret democràtic només demana que la manifestació sigui pacífica (art. 21 de la C.E.) i que hi sobraven, per tant, insults i empentes als discrepants. Segon, el fet de donar cara públicament permet identificar el nivell d'opinió, de compromís amb ella i les persones que l'encarnen. És curiós que un dels líders convocants es queixàs de l'escassa consciència dels ciutadans -interpretem dels ciutadans que ell devia considerar «dels seus»-, puix que preferien quedar-se a casa que sortir al carrer. Semblaven els papers canviats: abans eren les esquerres que solien queixar-se de l'escassa conscienciació de la gent. Resultava paradoxal la queixa d'aquell dirigent quan és un fet que a Ciutadella el vot de la dreta sol ser àmpliament majoritari. En tercer lloc, ningú no hauria de confondre el sentiment o l'opinió dels manifestants (d'una o altra banda, és clar) amb el sentiment i l'opinió de tot «el poble de Ciutadella», que és molt més ric, plural i divers del que alguns voldrien. Aquest reduccionisme totalitzador resulta ser perillosament totalitari.

«Se nota, se sent, es dic està present», cridaven alguns dels qui es manifestaven pels volts de la Catedral, tot substituint «sant Joan» pel «dic». Però la frase no té copyright i tant me fa que l'emprin pel dic o pel duc «caixer senyor» . La consigna, tanmateix, sembla una traducció mimètica i provinciana d'aquell «se nota, se siente, Carrillo está presente», que es deia per Madrid quan la dictadura encara en feia de les seues. Potser que se la repensarien si sabessin d'on ve.