Una de les coses que caracteritzen un nombre significatiu d'esglésies, especialment les més modernes, és l'eclecticisme de la seva ornamentació artística. No sempre aquest eclecticisme suposa la cohabitació d'obres mediocres amb altres de valuoses. És molt habitual comprovar que la cosa va de la mediocritat a allò execrable. Com a contribuent i com a ciutadà, de vegades servidor m'he sentit ofès per la presència, en aquests espais de meditació i pregària, de bibelots que, per la seva inexistent qualitat artística, resulten finalment tan irreverents com una flestomia. Com us podeu concentrar enmig d'unes estàtues de guix, que representen sants de rostre idiotitzat o marededéus que no saps si estan en èxtasi o si són unes beneitotes irrecuperables? La imagineria religiosa, que té tanta solera i que ha assolit cims inèdits en la història de l'art -de la cultura-, ha esdevengut un subproducte innoble, que generalment no té ni l'encant del naïve ni la dignitat acreditada de l'artesania. Com pretenen les jerarquies catòliques que aquesta imagineria serveixi de conducte dels sentiments i de la devoció, quan només fa pena o rialles? Servidor no entendria per què passa això si no fos que també deplor la degradació general de la música a les esglésies d'aquest país -darrerament hi ha moviments chorals de molt de mèrit, però poques vegades impulsats des de les pròpies esglésies, sinó des de la ciutadania. L'aculturació de la vida religiosa és un fenomen que contribueix a l'empobriment del país. No sé ben bé què s'ensenya als seminaris, però d'alguna manera aquestes ensenyances deuen ser causa i efecte de la precarietat cultural de tantes esglésies. Des de Le Corbussier a Mark Rothko -la seva capella octogonal a Houston inspira sentiments molt més profunds que tota la producció d'imagineria barata europea-, sense oblidar Braque o el mallorquí Juli Ramis -aquest a Tànger-, és immensa la quantitat d'artistes que han sabut interpretar el sentiment religiós en el món d'avui, com també ha passat en la música, Vaughan Williams, Messiaen, Arvo Pärt, Gorecki, Britten o el mallorquí Joan Valent. No és que necessàriament el sentiment religiós expressat per l'art s'hagi d'associar al romànic o al barroc. És molt més senzill: és una qüestió de sensibilitat de les jerarquies. A Espanya, ja sabem com ho resolen: a la Almudena se'n va perpetrar una bona mostra, obra de l'autor del pantocràtor de l'església palmessana de Sant Sebastià, que, a més, disposa d'un carrilló que aboca decibelis a una atmosfera ja tipa de contaminació acústica. La inexorable vulgaritat del país. De tota manera, per ventura no estaria de més que alguns d'aquests grups de defensa del patrimoni començassin a apuntar a l'agenda la possibilitat de millorar el patrimoni eliminant de moltes esglésies uns objectes kitsch que algú, tocat d'horror vacui, ha cregut que afavorien la devoció. I és possible, però només la de les beates més pansides i dels beats més mèu-mèus.