L'Obra Cultural reclama als consellers de Cultura de Catalunya i de les Illes Balears, que facin un esforç per tal d'unificar les polítiques de promoció exterior de la literatura catalana. Cal recordar que l'Obra demana la lluna? A hores d'ara, la petició ja deu ésser a la paperera d'ambdós consellers. Tanmateix, demanar la lluna -i ho dic seriosament- és un exercici força sa per a l'intel·lecte. Actualment, ens hem acostumat a creure que la raó és una qüestió de nombre. Com més són els que defensen una idea (propostes Pepé-PSOE), més raó tenen. I ens esclafen, als altres. De manera que si l'OCB opina que el fet de disgregar, de portes a fora, la cultura catalana és un disbarat, cosa que no pensen conservadors ni socialistes, em reconforta més que un doble de conyac amb aspirina. Si fa no fa, el seu posicionament, en sintonia amb el meu, em referma en la convicció que no he perdut el cap. Ja ho sabeu, el boig és aquell que veu les coses des d'una òptica diferent a la majoria aclaparant. Així es diu, per a comoditat del sistema social. Tots aplaudint les majories! Si hem d'ésser francs, les coses d'aquest país (des de Salses a Guardamar, ja sabeu), no les decideix el Parlament de Catalunya ni Déu, sinó Alfonso Guerra. Déu va fer el món en set dies. Guerra no trigaria gaire més temps a desfer-lo, atès que s'ha carregat l'Estatut en un girar d'ulls. No fa res, d'altres, amb anterioritat, havien retallat les ales al catalanisme. I hem continuat volant. Això sí, a poca alçada. En poso un exemple. Després de la sortida de Francesc Fiol, pegant una portada, de l'Institut Ramon Llull, fa la impressió que tant Catalunya com les Illes Balears és troben d'allò més bé tal com estan. Cadascú a casa seva, i Espanya en la de tots. Vull dir Espanya com a protectora d'iniciatives culturals que promouen les regions des de les seves peculiaritats, cosa que han admès (i afavorit) des de Pilar Primo de Rivera fins a Rodríguez Zapatero. Que insinuo concomitàncies impossibles? No ho crec. L'Institut Ramon Llull es presenta a Madrid amb un plantejament que Dionisio Ridruejo -aquell poeta, falangista de primera fornada, que va voler entendre Catalunya-, consideraria reaccionari. El Llull ha anat assimilant l'aire carrincló que caracteritza les entitats culturals que, en lloc d'ésser sensibles al batec de la cultura viva, adapten les seves actuacions a les pautes polítiques. Ara mateix, el Llull no està en condicions d'oferir-nos un tassó d'aigua fresca, més aviat d'aigua tèrbola. Consulteu la seva pàgina web, un cementiri. Pròximament s'inaugurarà, a Madrid, «Aproximaciones a la cultura catalana», una exposició que pretén ésser un itinerari per la història, la llengua i la creativitat a Catalunya. El plafó de presentació és una perla. Un dels paràgrafs, diu: «La voluntad de permanencia de la personalidad cultural y política de Catalunya, dentro del marco español, es el rasgo más distintivo de esta secular trayectoria histórica, a la que cabe añadir la apertura a la innovación, un acusado sentido del pacto y la capacidad de integración de gentes y culturas procedentes de otros muchos territorios». Anem a pams. «¿La voluntad de permanencia de la personalidad, diu...?» Sí, sí, ho heu llegit bé. Com també heu llegit correctament que la nostra cultura es caracteritza per «un acusado sentido del pacto». Tanmateix, la capacitat de sorprendre'ns dels intel·lectuals del Llull no acaba aquí. A un altre plafó, el titulat «Lengua y literatura», s'hi diu que tant l'una com l'altra han fet camí «a pesar de las dificultades políticas». Res, la repressió sistemàtica de la nostra realitat cultural ha estat com una migranya, quelcom sense importància. No es fa, en el plafó, cap referència al Decret de Nova Planta, ni als governadors civils, ni a les dictadures de Primo de Rivera i de Franco, ni a Galinsoga. Res! La repressió lingüística a Catalunya, orquestrada passa a passa des de Madrid, ha estat una cosa light -a tot estirar una dificultat política!-, que els catalans entenem com una picabaralla de germanor, no endebades, al costat d'aquesta cultura nostra, una mica malmesa, s'ha desenvolupat «una potente literatura en castellano, reflejo del carácter bilingüe de la sociedad catalana».
Enllestia aquest article quan vaig tenir notícia de la crisi de govern que havia desencadenat Maragall per ordre del carrer Ferraz. Em disposava a escriure: «si la visió que en té el PSC, a través del Llull, de la nostra llengua i cultura és la que es disposa a divulgar a Madrid, podem afirmar que el Tripartit ha tocat sostre». No he estat a temps d'escriure-ho. El Tripartit havia de petar necessàriament, perquè el regionalisme del PSC no té res a veure amb les reivindicacions sobiranistes d'ERC. I el nou Estatut ha estat l'excusa per a accelerar-ne la ruptura. En realitat tot feia aigua. Potser la bona gestió del dia a dia, dissimulava l'esvoranc de les canonades rompudes. Clar i net: Esquerra no podia participar més temps en el disseny d'una paròdia de país.
