A vegades no queda més remei, davant l'allau de fets que es produeixen, que reduir el comentari a la mínima expressió. Com és ara: No m'estranya gens que el President de la Generalitat Pasqual Maragall hagi anunciat la ruptura del tripartit, vista l'actitud d'ERC davant el referèndum de l'Estatut. Una actitud comprensible si Espanya fos un Estat federal, però lamentablement encara no ho és. En un Estat federal, els únics que tenen dret a decidir quin Estatut volen són els ciutadans directament implicats, sense que després del seu pronunciament pugui venir un Congrés dels Diputats del conjunt de l'Estat i «cepillarse», segons expressió de l'ínclit nacionalista radical espanyolista Alfonso Guerra (que per cert sap insultar amb molta gràcia, però als que són insultats no n'hi fa gens, de gràcia!) la voluntat dels, en aquest cas, catalans. Mentre no es modifiqui la Constitució, que és l'exigència prioritària si realment volem deixar d'esser l'únic Estat europeu que no té resolta la seva estructura institucional i territorial, tots els partits disposats a entrar en el joc, com és el cas d'ERC, haurien d'acceptar que el Congrés dels Diputats pot modificar el projecte d'Estatut que li ha arribat de Catalunya. I si el resultat és, com en aquest cas, una millora significativa de la situació anterior, l'haurien d'acceptar, i mentrestant seguir lluitant, via reforma constitucional, per què el Congrés no tengui aquesta potestat de modificar la voluntat dels afectats. Canvi d'escenari: He llegit les informacions sobre el nou intent de la Conselleria d'Educació d'anorrear la nostra llengua pròpia a través d'un programa pel qual es pot elegir la llengua en el primer ensenyament. Un cop més, el Conseller Fiol ha parlat d'un dret constitucional a l'elecció de llengua, que en aquesta forma tan explícita és una invenció seva, sobretot quan s'aplica als pares, i no als vertaders titulars del dret, que són els infants. Els nostres infants tenen dret a rebre el primer ensenyament en la seva llengua pròpia. Però no he pogut llegir a cap d'aquestes informacions esmentades quants de pares han usurpat i prostituït aquest dret dels seus fills, és a dir, que a pesar d'esser mallorquins i de viure a Mallorca han decidit que els seus fills siguin educats com a estranys a la seva pròpia terra i rebin el primer ensenyament en castellà. No tenc cap dubte que la majoria dels pares que han optat pel castellà són castellanoparlants, i en conseqüència trob respectable la seva decisió. Però el que m'agradaria saber és: Quants de pares mallorquins han optat per què els seus fills aprenguin a llegir i a escriure en castellà? Amb unes altres paraules, que no són insultants, sinó senzillament descriptives d'un fet indiscutible per qui tengui dos dits de seny i de vergonya: Quants de pares estan disposats, per ignorància o per imbecilitat, a imposar als seus fills la renúncia a la seva personalitat com a poble? O si ho voleu més clar: On quedat el dret de l'infant a rebre l'educació més adient per créixer en la consciència de formar part d'un poble amb personalitat pròpia i diferenciada? I per acabar: Diuen que el senyor Miquel Nadal ha estat proclamat candidat d'UM «amb l'objectiu d'assolir la batlia de Palma». Si els resultats electorals li són molt favorablers, UM obtindrà a tot estirar un únic regidor a Palma. Vol dir això que pretenen que aquest únic regidor sigui després elegit batle pels representants d'un dels dos partits majoritaris? Crec que amb una presa de pèl ja basta i sobra!